L’om (Ulmus minor [= U.campestris, U.carpinifolia]) és un arbre que pot arribar als 30 m d’alçària, de capçada densa amb forma ovoide irregular, i tronc normalment dret. L’escorça és llisa i de color marró grisenc quan és jove, però es torna molt fissurada i negrosa en envellir. Les branques són erectes i els branquillons és disposen regularment en dos rengles oposats (són dístics). Aquest branquillons acostumen a ser lluents i llisos, però no és estrany tampoc que presentin costelles longitudinals de suro més o menys gruixudes. Les fulles són caduques i simples, en disposició esparsa -alterna concretament- tal com mostra la imatge 1ª. El seu limbe fa 3-12 cm de longitud per 2-5 cm d’amplada, té forma ovada o el·líptica amb el marge doblement dentat, és gruixut, marcadament asimètric a la base i acabat bruscament en una curta punta a l’àpex.
Les flors són petites -fan 0,5 cm de llarg aproximadament- i poc aparents, tenen un peduncle curt i es troben agrupades en inflorescències denses (fascicles). Tenen un periant verdós amb 5-7 lòbuls, un sol pistil amb 2 estils divergents i 3-5 estams amb anteres de color vermell porpra (vegeu imatge 2ª). Poden ser hermafrodites o unisexuals per avortament. La pol·linització es produeix mitjançant el vent. La floració té lloc de febrer a abril, abans de la brotada de les fulles. Els fruits són sàmares ovades o obovades, d’1-2 cm de longitud, amb l’àpex escotat. Estan constituïdes per una llavor situada propera a l’escot i un pericarp membranós que s’expansiona formant una ala prima i papiràcia que té com a funció la dispersió mitjançant el vent. Les sàmares inicialment són de color verd (imatge 3ª) i adquireixen un color marró clar quan maduren (imatge 4ª). Es formen i maduren de març a abril. Com que es produeixen en gran quantitat abans de la brotada de les fulles, donen a l’arbre l’aparença d’una foliació precoç. Els fruits tendres poden ser utilitzats en amanides perquè tenen un gust agradable i aromàtic, similar al de les nous.
L’om viu en sòls humits i profunds, però, entre els arbres propis del bosc de ribera, és el menys exigent pel que fa a la humitat edàfica. Tolera mitjanament bé l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.
Des d’aproximadament l’any 1970, els oms europeus són atacats per una forma molt virulenta de grafiosi, una malaltia fúngica causada per una varietat molt agressiva de l’ascomicet Ceratocystis ulmi que n’ha delmat dràsticament les poblacions a tot Europa. Aquest fong, que és present a l’Estat Espanyol des de 1978, és transmès per petits escarabats barrinadors (escolítids) i, com que impedeix la circulació de la saba bruta i allibera toxines, pot matar amb poques setmanes la part aèria dels arbres afectats. Normalment les arrels dels oms que han patit la grafiosi sobreviuen i generen rebrots, però cada cop és més difícil veure un om autòcton vell. L’om s’havia plantat molt com a arbre d’ombra, però actualment es planta poc per la seva sensibilitat a l’atac de la grafiosi. En lloc de l’om autòcton ara es planta l’om de Sibèria (Ulmus pumila) perquè és resistent a la malaltia. L’om autòcton i l’om de Sibèria es poden hibridar i donar híbrids fèrtils que resisteixen la grafiosi.
[fotos Jordi Badia (1ª) i Florenci Vallès (2ª, 3ª i 4ª)]
- Vegeu l’article Convergència, de Jordi Badia.