La valeriana (Valeriana officinalis) és una herba vivaç, alta, de fulles oposades, compostes amb un nombre imparell de folíols irregularment dentats. Les flors blanques o rosades s’agrupen al capdamunt de les tiges en una inflorescència en cima que, a causa de la densitat de petites flors, pren l’aspecte d’una umbel·la composta. Examinades de prop, aquestes flors pràcticament no tenen calze, sinó només una corol·la tubulosa amb una bossa al fons i oberta en 5 lòbuls desiguals d’on sobresurten 3 estams i un estil. Però al formar-se el fruit, el calze incipient es desenvoluparà en un plomall per la dispersió del fruit (foto 5ª).
La valeriana té soterrada una base engruixida d’on, a més de la tija i les arrels, surten rizomes horitzontals que donen lloc a noves plantes. Precisament aquesta base engruixida i les arrels són les parts de la valeriana que s’utilitzen en medicina. Abans però s’han de rentar amb cura per tal de desprendre’n les partícules de terra sense malmetre l’epidermis de l’arrel que conté les essències. La valeriana, presa en infusió, té reconegudes propietats per tranquil·litzar i facilitar el son, tot i que, a causa de la complexitat de la seva composició, no es coneix amb exactitud quins principis actius en són responsables.
La valeriana és una planta pròpia dels grans herbassars de la muntanya mitjana i de l’estatge subalpí que es troba també al Bages a la vora d’alguns torrents i als prats humits de la part més oriental de la comarca.