Una garriga prospera al vessant de la dreta de la vall de la riera de Mura o de Sant Esteve encarat generalment al sud, al seu tram final en terme de Talamanca, abans de la confluència al riu Llobregat. Aquesta garriga és dominada pel propi garric i pel llentiscle, als quals s’afegeixen alguns càdecs i arboços, per aconseguir un recobriment quasi complet d’arbustos alts, gairebé sense arbres.
El tipus de vegetació més estès en aquesta àrea del sud-est del Bages, de relleu solcat per rieres, vessants esglaonats en feixes i sòls pobres que al segle XIX era dedicada íntegrament al conreu de la vinya, és actualment la pineda jove de pi blanc, amb pins nascuts després de l’incendi del 1985 que abastà 5400 Ha. Però aquest vessant patí un segon incendi l’any 2001, d’extensió molt menor, d’unes 120 Ha, que repetí sobre àrea ja cremada al 1985. Havien passat només 16 anys entre un i altre incendi, un temps massa curt perquè els nous pins tinguessin ja pinyons viables suficients per regenerar de llavor la pineda. Al ser aquest un vessant assolellat, rocós i amb història agrícola relativament recent, les alzines i els roures tampoc deurien ser gaire abundosos abans del foc. A més, depenent de circumstàncies, alguns exemplars d’arbres i arbustos d’espècies amb teòrica capacitat de rebrotada moren amb l’incendi.
La recurrència del foc en pocs anys explica l’existència d’aquesta clapa de garriga lluminosa, destacada en un entorn més uniforme de pins blancs.
[foto Jordi Badia]