Les pinedes de pinassa (Pinus nigra ssp. salzmanii) es regeneren molt malament després d’un incendi, perquè les pinasses no disposen de pinyons fèrtils a l’estiu quan succeeixen la majoria de focs -com tindria per exemple el pi blanc (P.halepensis)– ni tenen la capacitat de rebrotada que sí té, per exemple, el pi de Canàries (P.canariensis). En canvi, en especial quan es tracta d’una majoria d’exemplars alts en boscos vells, les pinasses tenen la particular estratègia d’evitar la transmissió a les capçades del foc que avança per l’estrat baix i així sobreviure’l. La pinassa té una escorça protectora gruixuda i, a diferència del pi blanc, les seves branques baixes cauen aviat quan s’assequen per falta de llum. Llavors els boscos de pinasses adultes queden clarament estratificats en dos nivells sense continuïtat; un estrat alt de capçades de pinasses i un estrat baix d’arbustos i arbres planifolis. El pas del foc només per l’estrat baix eliminarà competidors i permetrà l’entrada de llum perquè germinin pinyons i prosperin nous plançons de pinassa. D’aquesta manera, a llarg termini, aquest particular bosc de pinasses resultarà competitivament afavorit pel foc, que d’altra manera hauria estat substuït pel bosc planifoli que impedeix la renovació de les pinasses. Aquesta estratègia de les altes i longeves pinasses d’escorça gruixuda per resultar només amb la base del tronc emmascarada pel foc i obrir pas a la regeneració és la mateixa que la de les gegantines sequoies del boscos de Califòrnia.
La imatge és obtinguda l’estiu del 2007 al vessant de la vall de Conangle (Balsareny) afectat pel foc el 2005. Situacions equivalents s’observen a la vall de Coaner (Sant Mateu de Bages) cremada durant el gran incendi de 1994.
[foto Jordi Badia]