La barballa, apagallums o escurçonera laciniada (Scorzonera laciniata) és una herba de la família compostes, perenne i de fins a mig metre d’alçada que fa capítols grans, solitaris o ramificats des de molt avall i sostinguts per un peduncle llarg i un involucre també llarg, cilíndric i gruixut. L’involucre consta de bràctees triangulars, amples i imbricades, tenyides de porpra a les vores. Al capítol es veuen més les bràctees que no pas les flors de lígules grogues que amb prou feines despunten de l’involucre que de tan llarg no gosa obrir-se. Però el capítol perd la vergonya a la maturitat, quan s’obre completament fins a quedar amb el port d’una esfera de 6-7 cm de diàmetre amb els fruits disposats radialment. Els fruits són aquenis estriats, de més d’1 cm de longitud, engruixits a la meitat inferior i amb un vistós plomall sèssil al capdamunt.
Les fulles són quasi pinnatisectes, amb els segments estrets. Aquest caràcter de fulles laciniades li dóna el nom científic S.laciniata i la distingeix de congèneres –S.angustifolia, S.hispanica– amb fulles simples. El gènere proper Tragopogon s’identifica per l’involucre de bràctees estretes, tan o més llargues que les lígules de les flors i disposades com una estrella.
La barballa és una planta comuna dels prats secs i una mica humanitzats.
El nom popular català d’escurçonera, el castellà “escorzonera” i el científic Scorzonera, establert per Linné, recorden que la seva arrel, coberta d’esquames grises per fora i blanca per dins, dolça i comestible, s’havia prescrit per guarir les picades d’escurçó o d’altres animals verinosos. És un altre cas d’aplicació de la fantasiosa teoria del signe, ja que aquesta arrel té una semblança superficial amb un escurçó.
[fotos Jordi Badia]
- Vegeu l’article Teoria del signe, de Jordi Badia.
- Flora del Bages – Herbari de Pius Font i Quer.