El blet blanc o blet (Chenopodium album) és una herba anual de la família de les quenopodiàcies que fa de 0,2 a 2 m d’alt. És erecta i habitualment més o menys ramificada, i té una arrel principal bastant robusta. Té les tiges estriades longitudinalment i amb bandes longitudinals alternadament blanquinoses i verdes.
Les seves fulles són lleugerament carnoses, estan en disposició alterna, tenen pecíol i són molt variables pel que fa al limbe, que pot ser ovato-rombal, lanceolat o linear-lanceolat. També pot ser grisenc i farinós al revers -per la presència de pèls-, i més o menys irregularment inciso-dentat o rarament subenter, i sovint té tendència a ser trilobat. Les fulles i tiges noves de la part alta solen ser farinoses (foto 1ª).
El nom genèric Chenopodium, del grec chên, “oca” i podion, “peu” es refereix al fet que hi ha quenopodis amb fulles que recorden el peu d’una oca.
Les seves petites flors són verdoses, tenen 5 tèpals de 0,7-1 mm de llarg i poc soldats entre ells, 5 estams i un pistil, i estan agrupades en panícules terminals més o menys farinoses. Normalment s’obren entre el juliol i el desembre, i són pol·linitzades pel vent.
Els seus fruits són membranosos, estan envoltats pels tèpals i contenen una única llavor circular, negra i lluent, que fa 1,2-1,8 mm de diàmetre.
Creix sobre terres més o menys remogudes i riques en nitrogen -conreus, femers, vores de camins, terraplens…-, on pot arribar a ser dominant.
És una planta d’origen europeu que, dispersada pels humans, s’ha estès per la major part de les zones de clima temperat.
Les fulles del blet blanc tenen un gust que recorda el dels espinacs (Spinacia oleracea, quenopodiàcies) i es poden menjar crues o cuites, però, com els espinacs, contenen oxalats solubles que no s’han d’ingerir en excés, perquè són perjudicials pels ronyons (els càlculs renals més freqüents són d’oxalat de calci) i les articulacions. Les seves llavors també són comestibles, però abans s’han de coure i llençar el líquid per eliminar les saponines. Els indis d’Amèrica del Nord preparaven pinole, unes farinetes fetes d’una barreja de llavors triturades i cuites en aigua entre les quals hi havia les de diverses espècies del gènere Chenopodium.
[fotos Jordi Badia (1ª) i Florenci Vallès (2ª, 3ª, 4ª i 5ª)]