El cardó (Dipsacus fullonum subsp. fullonum [= D. silvestris]) és una herba magnífica, robusta, bienal -és a dir que floreix, fructifica i s’asseca al segon any-, de tiges quadrangulars plenes de petits agullons o aculis. Les fulles són grans, lanceolades amb el marge retallat en punxes, sèssils, de color verd tendre amb el nervi medial ample, ressaltat de blanc i amb més agullons per sota. Aquestes fulles es disposen oposades per parelles i, sobretot les de la base de la tija, se solden una mica entre elles per formar una cassoleta que s’omple d’aigua de la pluja i on és freqüent trobar-hi insectes ofegats (foto 5ª).
Si la part vegetativa del cardó ja és ben característica, la inflorescència no és pas menys espectacular. La inflorescència és un gran capítol ovoide densament eriçat de bràctees punxoses. Cada bràctea protegeix una flor que, quan s’obri, mostrarà una corol·la soldada en tub, de color rosa violaci i, a diferència de les flors de la família compostes, 4 estams lliures. Les flors primeres en obrir-se són les que ocupen la franja central de la inflorescència; dies més tard ho faran les de les franges de dalt i de baix. Com a fortificació de defensa addicional, el capítol està protegit encara per unes elegants fulles transformades, estretes i punxoses, que es vinclen amunt fins depassar-lo de molt.
El cardó viu a les bones terres humides, prop de les rieres i vora les sèquies.
Els capítols secs d’una varietat cultivada els havien utilitzat els paraires per cardar la llana; per aquest motiu es coneix també la planta com a cardó de paraire.
[fotos Jordi Badia (1ª i 2ª), Efrem Batriu (3ª i 4ª) i Florenci Vallès (5ª)]