La cigala per excel·lència de les brolles i pinedes assolellades de la comarca de Bages és l’espècie Cicada orni. A les imatges 1ª i 2ª, exúvies de cigala (Cicada orni), un cop n’ha emergit l’adult; a la imatge 3ª, un adult en visió lateral camuflat sobre l’escorça d’un pollancre del Canadà; a la imatge 4ª, un adult en visió dorsal.
A l’estiu, els mascles fan sentir els seu ric, ric estrident, rítmic i potent durant les hores de sol, produït per la vibració d’unes membranes abdominals anomenades timbals, per atraure les femelles. Tothom ha sentit cantar les cigales, però pocs les han vist perquè deixen de cantar quan t’hi acostes i perquè el seu cos de tons marronosos es dissimula perfectament entre la vegetació.
La cigala té un cicle vital llarg i complex. Els adults, igual que els pugons, s’alimenten de saba dels vegetals als quals punxen amb la llarga trompa. En fase adulta viuen només un estiu; no acumulen doncs reserves per l’hivern com explica la faula. Les femelles ponen els ous sobre d’un arbust o a l’escorça d’un arbre. Al néixer, les larves o nimfes baixen, s’enterren i romanen sota terra durant anys i anys, alimentant-se de saba de les arrels. Realitzen diverses mudes durant els seus anys d’amagada vida subterrània. Però la darrera de les mudes, de la qual en sortirà finalment l’adult, la realitzen a l’aire lliure, penjades d’una planta. L’emergència de l’adult deixa abandonat un exoesquelet, una carcassa buida anomenada exúvia, que les imatges 1ª i 2ª mostren.
[fotos Marta Queralt López Salvans (1ª i 2ª), Florenci Vallès (3ª) i Xavier Adot (4ª)]
- Vegeu l’adult de Cicadetta montana, una espècie de cigala propera, similar a Cicada orni.
- Vegeu l’article Cripsi, de Jordi Badia.