L’enciam bord, rascanuvis o rascanòvia (Lactuca serriola [= L. scariola]) és una herba erecta, robusta i heliòfila que creix en sòls profunds molt alterats per l’acció humana o dels animals domèstics. Generalment és anual, però a vegades es manté viva durant uns pocs anys. Pot arribar a fer com a màxim 2,5 metres d’alt i rarament en mesura menys de 0,6. Es ramifica sobretot a la part alta i té la base híspida. És la planta silvestre genèticament més semblant a l’enciam (Lactuca sativa), per la qual cosa es creu que aquesta hortalissa tan important en l’alimentació humana es va originar a partir d’ella. La denominació enciam bord també s’utilitza per referir-se a Lactuca virosa, una espècie semblant a Lactuca serriola que és pròpia de comarques més plujoses que el Bages.
Té les fulles glauques, sèssils, rígides, oblongues, runcinato-pinnatipartides o subenteres, espinuloses al marge i al nervi medial del revers, retorçades a la base i disposades amb el pla del limbe vertical, orientat aproximadament en la direcció nord-sud. Per aquest motiu, es diu que és una planta que serveix de brúixola (en anglès se la denomina compass plant). La base de les fulles mitjanes i superiors té a banda i banda uns apèndixs en forma d’orella més o menys arrodonits (foto 2ª).
Els seus capítols són nombrosos, tenen de 10 a 30 flors, es tanquen abans del migdia i formen part d’una panícula ampla. El seu involucre mesura 10-15 x 3-5 mm i està format per bràctees estretes i glauques. Les flors són totes ligulades i de color groc pàl·lid, i es poden autopol·linitzar. S’obren entre juny i setembre. El fruit és un aqueni que fa 6-8 mm de llarg i té un bec llarg que porta al capdamunt un vil·là plomós per afavorir la dispersió mitjançant el vent. La longitud del bec és aproximadament igual a la del cos de l’aqueni, el qual es ovoide o fusiforme i molt comprimit (foto 4ª).
Els brots joves de l’enciam bord són comestibles. El seu làtex blanquinós i amargant es denomina lactucari, com el d’altres plantes del gènere Lactuca. Des de l’època de l’antic Egipte, el lactucari s’ha utilitzat com a alternativa a l’ús de l’opi per les seves suposades propietats analgèsiques i sedants. Un estudi dels anys 1940 va identificar-hi dos principis actius amb aquestes propietats: la lactucina i la lactucopicrina, però va assenyalar que aquests compostos propis del làtex fresc eren inestables i no es mantenien en les preparacions comercials fetes a base de lactucari sec. A mitjan anys 1970, les publicacions del moviment hippy van començar a promoure el lactucari com a droga legal que produeix eufòria. Treballs més recents han confirmat que els seus principis actius tenen propietats analgèsiques i sedants.
Lactuca serriola té una distribució holàrtica i és comuna al Bages. És rara o inexistent a les zones de tendència àrida.
[fotos Florenci Vallès]