L’erinus (Erinus alpinus) és una planta que es classifica actualment a la família plantaginàcies tot i que tradicionalment era a les escrofulariàcies, quasi del tot herbàcia, menuda però perenne, que arrela a les fissures de les roques calcàries. Les fulles són obovades -és a dir més amples a la meitat distal que no a la del pecíol- amb el marge festonat, blanes i amb tot de pèls llargs. Les tiges, igualment piloses, s’enlairen uns 10 o 15 cm de la roseta basal per culminar en un raïm de flors dens a la primeria, més lax a mesura que la tija s’estira. Aquestes flors tenen 5 pètals de color rosa intens, soldats entre ells, bilobats i desiguals, els 2 que es dirigeixen amunt més junts i estrets, els altres 3 més grans. La delicada bellesa de l’erinus en flor destaca encara més pel contrast de la rusticitat de la roca on viu.
L’erinus és una espècie distribuïda per les muntanyes calcàries i de conglomerat de l’oest de l’àrea mediterrània; es troba als Alps, a la serralada Cantàbrica, als Pirineus, al Montsec al Prepirineu, a les serres més altes del País Valencià i a la serra de Tramuntana a Mallorca. A la comarca de Bages manté una sola localitat coneguda: les parets del vessant septentrional de Montserrat. L’erinus és una de les espècies que justifiquen la consideració de Montserrat com a santuari de la flora rupícola, a més de santuari religiós.
[fotos Jordi Badia (1ª, 2ª i 3ª) i Marta Queralt López Salvans (4ª)]