La figuera de moro (Opuntia maxima [= O. ficus-indica] és el més conspicu representant a la comarca de Bages de l’exòtica i tanmateix ben coneguda família cactàcies de plantes suculentes i espinoses distribuïdes per les terres seques d’Amèrica.
La figuera de moro és una mena d’arbust molt gran, que pot arribar als 5 metres d’alçada, format per tiges eixamplades en grans cladodis carnosos de forma el·líptica i plana, com una pala d’uns 40×20 cm, anomenats popularment penques, amb parets verdes fotosintètiques i repetidament ramificats. A la pràctica aquests cladodis no tenen fulles perquè aquestes són minúscules i efímeres; en canvi sí que tenen dos tipus de punxes ben reals, unes espines llargues, robustes i punxants que neixen d’una arèola blanca i d’altres fines, curtes i difícils de veure però no de clavar-se-les, anomenades tècnicament en botànica gloquidis i repartides per tota la superfície.
Les flors (foto 2ª) tenen un nombre alt i indeterminat de pètals grocs o taronges i d’estams i un sol ovari amb diversos estigmes. El seu fruit, la figuera de moro, és una baia en forma de globus d’uns 6-8 cm, comestible si hom té l’habilitat de pelar-la sense clavar-se les punxes fines que la cobreixen (foto 4ª). Les penques tendres també es mengen fregides a tires com patates o es donen al bestiar.
La figuera de moro és originària de Mèxic i naturalitzada a tota la conca mediterrània. És una planta sensible al fred, de manera que a la comarca de Bages es troba als pendents més assolellats i calents dels llocs humanitzats. La progressió al Bages de plantes sensibles al fred com la figuera de moro i l’atzavara (Agave americana) demostra que el canvi climàtic té conseqüències a l’entorn, més enllà dels registres meteorològics.
[fotos Jordi Badia]
- Vegeu la cotxinilla del carmí (Dactylopius coccus) que parasita la figuera de moro provocant una capa de cotó blanc sobre les pales i l’afebliment general de la planta fins a la seva mort.