La noguera o noguer (Juglans regia) és l’arbre conreat i sovint subespontani a les terres frescals, ben conegut per ser el productor de les nutritives nous. La noguera sembla ser originària del Càucas i Àsia Menor, però el seu conreu extens i des de molt antic impedeix distingir cap àrea de distribució original.
La noguera és un arbre que pot fer una capçada molt gran, tant d’alçada com sobretot d’amplada, sostinguda per un tronc gruixut de fusta dura. L’escorça és grisa i llisa als exemplars joves, mentre que es fa rugosa per amples clivelles verticals als exemplars més vells. Les fulles són caduques, compostes imparipinnades amb 5-9 folíols ovals amb àpex agut i de mida lleugerament creixent de la base de la fulla a la punta. Les flors són unisexuades, amb flors masculines i femenines al mateix arbre. Apareixen al mes d’abril, poc abans que les fulles noves. Les flors masculines estan agrupades en aments cònics penjants, en el quals s’ordenen com les escames d’una pinya. Cada flor masculina consta només d’una escama i nombrosos estams. Les flors femenines, en canvi, són solitàries o en grups d’un màxim de 4. Les flors femenines tenen un ovari ínfer culminat en 2 estigmes grossos, i 4 minúsculs tèpals que conformen un periant vestigial. Si hi ha hagut pol·linització, l’ovari creix formant un fruit en drupa inicialment amb un pericarpi verd -a la imatge- que al madurar a la tardor s’assecarà i alliberarà el pinyol, la nou pròpiament dita.
Les nous verdes són l’ingredient essencial de la ratafia, un licor popular a les comarques del nord de Catalunya -Osona, Ripollès, Alt Urgell, Pallars…- on les nogueres són abundoses. Les nous seques es conserven bé durant temps. La llavor del seu interior és un aliment apreciat tant pel seu gust com pel seu valor nutritiu degut al contingut en olis insaturats omega-3 i en antioxidants. La fusta de noguera és emprada en ebenisteria i torneria per la seva duresa.
A les comarques de Bages i Moianès no ha arrelat el conreu comercial de nogueres, però sí que són moltes les nogueres disperses pels horts, els parcs i jardins urbans, i vora les cases de pagès, o bé subespontànies als boscos de ribera i a les fondalades.
[foto Jordi Badia]