La parraca (Picris hieracioides) és una herba de la família Compostes habitualment biennal, de fins a 1 metre d’alçada; una més de les que floreix en capítols de flors ligulades grogues a l’estiu.
Tota la planta és híspida i desagradable per dentetes rígides i abundoses que defensen les tiges i les fulles; tot i així, les dents no són tan vulnerants que les de l’espècie germana Picris echioides. Les tiges són llargues, estriades, verdes i ramificades, sovint entortolligades entre plantes diferents i poc fulloses. Les fulles caulinars tenen disposició alterna, són sèssils, més aviat rígides, amb contorn vagament lanceolat amb lòbuls còncaus poc profunds i el nervi central ample i blanc; les de la base són més grans i amb lòbuls profunds o pinnatífides. Les dents espinoses són sobretot al marge i al revers del nervi central. La forma de les fulles caulinars recorda a les del gènere Hieracium, també de la família Compostes, d’aquí l’adjectiu específic hieracioides.
Els capítols es disposen en corimbe irregular de peduncles llargs, mesuren uns 15 mm i estan coberts per bràctees verdes, curtes, sense ordre aparent i mig girades enfora. Contenen flors ligulades grogues a la cara interna i amb una tonalitat ataronjada a l’externa. El fruit és un aqueni rugós i fosc amb un vil·là blanc i plomós al capdamunt, com un volant de bàdmington, que es desprèn sencer. Si alguna gràcia estètica té la planta, aquesta és el fruit amb el plomall. Passada la fructificació, queda el receptacle bombat del capítol nu amb el gravat dels foradets que havien allotjat els fruits.
La parraca és una herba comuna als prats secs, fenassars i vores de camins del Bages.
[fotos Jordi Badia]