El pinell, pinzell o farigola mascle (Coris monspeliensis) és una mata petita que no va més enllà d’un pam d’alçada, de la família primulàcies. D’una rel llenyosa surten unes quantes tiges simples, febles i de color rogenc, que en tota llur longitud porten fulles planes i estretes, quasi lineals, d’1×10 mm, sèssils i disposades esparses. Aquestes fulles recorden les dels brucs, però se’n diferencien perquè poden ser una mica crasses o portar minúscules dentetes laterals a la meitat anterior. Tota la planta és glabra. A l’extrem de cada tija es forma una espiga globosa de flors ben boniques. La morfologia de les flors és curiosa, però cal fixar-s’hi. El calze té forma de bossa tancada al capdamunt per 5 dents triangulars, mentre que més avall té un verticil d’11 dents més, cargolades enfora i de mida desigual. La corol·la és de color lila, tubulosa i bilabiada -tot i que el pinell no pertany a la família labiades. El llavi superior, més gran, està dividit en 3 lòbuls escotats; l’inferior en té només 2 i encara menors. Del centre de la corol·la emergeixen 5 estams d’anteres taronja. El fruit quedarà englobat en el calze ornamentat amb les seves dents i enrogit com les tiges, mentre que la corol·la es desprendrà sencera.
El pinell viu a les brolles, en terrenys calcaris i eixuts. A la comarca de Bages és una planta comuna que destaca quan és florida a la primavera. És abundosa a les parts altes i assolellades del massís de Montserrat.
Pius Font i Quer, a la seva magnífica obra “Plantas medicinales, el Dioscórides renovado“, ens diu que la medicina tradicional atribueix al pinell les virtuts de combatre la sífilis, de cicatritzar ferides, de dissoldre càlculs renals i de provocar el vòmit. Per als mals interns es prenien infusions de les fulles, mentre que a les ferides s’aplicava directament l’arrel triturada en pols.
[fotos Jordi Badia]