El pixacà de garsa, bolet de tinta de garsa o bolet de femer blanc i negre (Coprinus picaceus [= Coprinopsis picacea]) és un parent del més conegut bolet de tinta (Coprinus comatus) i com ell amb el barret campanulat, el peu blanc i les làmines deliqüescents, però de mida menor i amb la cutícula lluent, estriada i de color castany fosc contrastat amb els flocs blancs que queden del vel.
A mesura que el bolet creix, el peu s’allarga fins arribar a uns 15 cm, el marge del barret passa de tancat o convex a obert o còncau, és a dir en forma de campana, el color de la cutícula s’enfosqueix més encara i les restes blanques del vel que havien cobert totalment el barret del bolet jove es van perdent. Però el canvi més notable s’esdevé a les làmines, inicialment blanques, que s’enfosqueixen fins a quedar ben negres. El pas següent és la conversió de les làmines i la carn del barret en tinta negra que conté les espores madures, començant pel marge. Al final es manté el peu blanc i esquamós, sense anells, esvelt i no ben cilíndric sinó lleugerament més ample a la base que al capdamunt, mentre que el barret és un bunyol informe de tinta.
El fenomen de transformació espontània de sòlid a líquid s’anomena deliqüescència. S’aplica tant a un mineral deliqüescent com la carnal·lita, com a un bolet deliqüescent com el pixacà de garsa.
El nom de pixacà de garsa prové del contrast de blanc i negre del barret, com el plomatge d’una garsa (Pica pica).
El pixacà de garsa surt a la tardor, normalment en grupets, al sòl dels boscos caducifolis humits on hi ha fusta i fullaraca en descomposició. No creix sobre els fems, no és un bolet copròfil com el seu nom de gènere Coprinus indica, sinó que viu com a sapròfit de la fusta morta. No és comestible.
[fotos Montserrat Porta (1ª i 2ª) i Marta Queralt López Salvans (3ª)]