D’entre les nombroses espècies de plantes de la família compostes amb capítols de flors ligulades grogues, el pixallits o dent de lleó (Taraxacum officinale) n’és una de les més freqüents al Bages.
El pixallits és una herba que no sol arribar als dos pams d’alçada. Consta d’una roseta basal de fulles dividides irregularment en segments vagament triangulars. Tot i el seu punt d’amargor, aquestes fulles es mengen en amanides. Del centre de la roseta s’enlairen les tiges gruixudes i fistuloses que porten un sol capítol gros i vistós de flors totes ligulades, de color groc intens. Al madurar, les flors es transformaran en fruits secs que porten un plomall al capdamunt, el vil·là, per a ser dispersats per la bufada del vent o d’un nen.
El pixallits és una planta perenne, un hemicriptòfit que manté vives l’arrel i les gemmes ran de terra a l’hivern i que floreix sobretot a la primavera en prats, camps de conreu humits i vergers.
La planta és d’origen europeu però s’ha naturalitat a les zones temperades de tot el món.
El nom popular de pixallits deriva de la seva propietat diurètica.
[fotos Florenci Vallès (1ª) i Jordi Badia (2ª i 3ª)]
- Vegeu Taraxacum obovatum, una altra espècie de dent de lleó.