El polipodi o herba pigotera (Polypodium cambricum [= Polypodium vulgare ssp. serrulatum, P.australe]) és una falguera, vistosa i esponerosa en temps humit, que arrela en escletxes grans i replans de roques d’ambients ombrívols. És comuna a Montserrat i al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac on es troba també als peus de les alzines, en canvi és poc freqüent a la resta de la comarca.
El polipodi difícilment es pot confondre amb falgueres d’altres gèneres per les seves frondes una sola vegada pinnades, amb les pinnes o lòbuls estrets, lleugerament concrescents abans d’assolir el raquis i de marges una mica serrats o ondulats als que fa referència el nom subespecífic. Els sorus de forma circular, primer verds, després daurats i on es formaran les espores, s’arrengleren en dues fileres simètriques respecte del nervi medial dels lòbuls al revers de les frondes. D’aquests sorus, rodons com taques de verola, li ve el nom d’herba pigotera.
En canvi, Polypodium cambricum s’assembla molt a dues espècies més del mateix gènere, tant que totes elles reben el nom comú de polipodi i que durant anys s’havien separat a nivell taxonòmic de subespècie: P.vulgare (= P.vulgare ssp.vulgare) i P.interjectum (= P.vulgare ssp.prionodes). A les comarques de Bages i del Moianès, P.cambricum és l’espècie comuna; però esporàdicament es troba també P.vulgare.
P.vulgare es diferencia de P.cambricum per la seva mida menor, per la làmina de la fronda de forma lanceolada estreta no pas triangular, pel primer parell de pinnes no dirigides cap enrere com a P.cambricum i per les pinnes de punta obtusa i marges enters, no pas sinuosos. A més, els sorus de P.vulgare no tenen paràfisis, mentre que els de P.cambricum sí.
[fotos Marta Queralt López Salvans (1ª), Florenci Vallès (2ª) i Jordi Badia (3ª]
- Vegeu l’article Teoria del signe, de Jordi Badia.
- Flora del Bages – Herbari de Pius Font i Quer.