El ratolí domèstic, ratolí casolà o ratolí comú (Mus musculus) és un rosegador petit, de 7-10 cm des de la punta del nas al final del cos, i amb una cua de longitud lleugerament més curta. Té les orelles grans i arrodonides, els ulls grans, rodons i foscos, i el musell curt. El pelatge barreja gris fosc i marró al dors i al costats, passant de manera gradual, sense una línia neta de separació, a blanquinós o gris clar a la part ventral. La cua és relativament gruixuda i desproveïda de pèl.
El ratolí domèstic és comensal de l’home; viu a l’interior o prop d’habitatges i magatzems i ocasionalment en terrenys humits. S’alimenta principalment de llavors emmagatzemades, però és realment omnívor. Surt en horari crepuscular i nocturn d’on té el niu i amagatall, sense allunyar-se’n gaire i guiant-se més per l’olfacte molt desenvolupat i el tacte que no pas per la vista, a saquejar les provisions de les quals s’alimenta. Mentre olora, aixeca el cos recolzant-se en les potes del darrera i la cua. El ratolí domèstic és extremadament àgil i ràpid de moviments.
Pel fet de viure associat a l’home, el ratolí domèstic ha esdevingut una espècie cosmopolita.
El ratolí domèstic s’assembla molt al ratolí mediterrani (Mus spretus), que es diferencia pel pelatge del dors normalment més clar i marronós, per la línia nítida de separació entre els colors fosc i clar del pelatge dorsal i ventral, i per viure en àrees naturals. El ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) és una mica més gran, té els peus de les potes del darrere més grans i el to clar del pelatge arriba fins a la gola i sota la boca.
El ratolí domèstic és molt prolífic. En contraposició, és la presa més habitual dels gats domèstics que el cacen i juguen amb ells, moguts més per l’instint caçador dels felins que no pas per cap necessitat alimentària.
Races seleccionades de ratolí domèstic, algunes d’elles albines, són molt utilitzades als laboratoris com a animal model per a la investigació mèdica, farmacològica, bioquímica o genètica, per les seves facilitat de cria, docilitat, i proximitat genètica amb l’home.
[foto Jordi Badia]