El roure de fulla gran (Quercus petraea [= Q.sessiliflora]) és un roure que es distingeix per les seves fulles relativament grans, amb pecíol de longitud superior als 15 mm i limbe de contorn obovat -amb l’amplada màxima a la meitat distal-, la base en forma de tascó i 5-8 lòbuls per banda, relativament tou i amb la cara inferior inicialment amb pèls estrellats molt curts i a ple estiu gairebé glabre, amb només uns pocs pèls a les axil·les entre els nervis (foto 4ª). En contrast, el roure martinenc (Q.pubescens), l’espècie de roure per antonomàsia a les comarques de Bages i Moianès, té les fulles més petites, amb menys lòbuls, amb el pecíol més curt i piloses al revers. Les glans del roure de fulla gran pràcticament no tenen peduncle, són sèssils com indica l’adjectiu específic sessiliflora (foto 6ª); aquest caràcter permet distingir-lo clarament del roure pènol (Q.robur) que té diverses glans en un peduncle comú.
El roure de fulla gran pot arribar a ser un arbre portentós, de fins a 30 metres d’alçada i amb una capçada imponent.
El roure de fulla gran prefereix terrenys silicis. A Catalunya es distribueix per les comarques de muntanya plujoses del Pirineu i baixa per les serralades litoral i prelitoral arribant a les serres de Sant Llorenç del Munt, on penetra al Bages, i més al sud fins a la serra de Prades. Hem localitzat tan sols dues rouredes de roure de fulla gran ben consitituïdes a les comarques de Bages i Moianès, ambdues a l’extrem oriental: al Sot de les Teixoneres, al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, en terme municipal de Mura (foto 2ª a la tardor amb tons ocres, i foto 3ª a la primavera d’un verd clar), i a la Baga Freda, a la part sud del terme de Castellterçol, al Moianès (foto 1ª, a l’estiu, d’un verd intens). La descarbonatació del sòl pel rentat de la pluja en àrees de pluviositat alta, una altitud superior als 700 metres, i una orientació nord expliquen la presència d’aquestes rouredes de roure de fulla gran.
A les àrees de contacte entre poblacions de roure de fulla gran i roure martinenc, com és la serra de Sant Llorenç del Munt, és freqüent trobar exemplars de roure amb caràcters intermedis entre les dues espècies, d’adscripció incerta.
[fotos Jordi Badia (1ª, 2ª, 4ª i 6ª), Florenci Vallès (3ª), i Marta Queralt López Salvans (5ª)]