El seneci del Cap (Senecio inaequidens) és una herba perenne de vida curta, de la família Compostes o Asteràcies, tòxica per al bestiar i per als humans i amb una gran capacitat invasiva. És originària de l’extrem sud d’Àfrica -el neologisme de seneci del Cap es refereix a Ciutat del Cap, la capital de Sud-Àfrica-, però s’ha estès per bona part del món, sobretot per Europa, Amèrica del Nord, la part sud d’Amèrica del Sud i Austràlia.
El seneci del Cap és una herba que assoleix poc més de mig metre d’alçada. Tota la part vegetativa de la planta és d’un verd intens. Té les tiges molt ramificades amb les fulles en disposició esparsa. Les fulles són sèssils, amb el limbe estretament lanceolat o linear de fins a 4 cm de longitud per només 4 mm d’amplada, amb el nervi medial enfonsat a l’anvers, sovint amb els marges revoluts i sovint també corbades cap amunt en forma de falç com les tiges. Les tiges i les fulles tenen pèls escadussers. La caiguda de les fulles deixa cicatrius a les tiges.
Durant la segona meitat de l’any, el seneci del Cap floreix molt abundosament en capítols portats per peduncles esvelts que, en conjunt, adopten la forma ordenada de corimbe. En plena floració a l’octubre, el seneci del Cap llueix una cúpula feta de capítols grocs. El receptacle dels capítols és acampanat, més ample a la base que a dalt, i està protegit per dos tipus de bràctees verdes amb la punta negra: unes bràctees curtes en disposició poc regular a la base i una sèrie de bràctees llargues ordenades en palissada als costats. Els capítols oberts mesuren uns 15 mm de diàmetre, tenen al volt generalment 13 flors amb lígula d’un groc viu i al centre hi ha entre 50 i 100 flors tubulars del mateix groc. El fruit és un aqueni allargat i proveït d’un gran vil·là o plomall blanc situat a l’extrem, sense la intermediació de peduncle.
El seneci del Cap és una planta molt prolífica en la producció de fruits que el vent, els ramats i els humans i el seu trànsit involuntàriament dispersen. El seneci del Cap té una gran capacitat per colonitzar àrees pertorbades; sol penetrar en una àrea seguint els marges de carreteres, camins i vies de tren, i més endavant s’escampa pels prats. Els ramats eviten el seneci del Cap, amb la conseqüència que amb pocs anys la seva població pot fer-se molt abundosa i degradar completament la qualitat de la pastura.
El seneci del Cap conté alcaloides tòxics, motiu pel qual els vertebrats i la majoria dels invertebrats l’eviten. La contaminació del pinso o del farratge amb llavors de seneci del Cap pot causar la mort dels animals; mentre que la ingesta continuada de mel contaminada amb pol·len de seneci del Cap pot ocasionar una intoxicació al fetge als humans.
La primera citació de seneci del Cap a Catalunya data del 1985 a l’Alt Empordà (Teresa Casasayas). De llavors ençà, el seneci del Cap s’ha estès sobretot per L’Albera, per extenses zones de pastura dels estatges montà i subalpí del Pirineu, en particular per l’entorn del santuari de Núria (Ripollès), per àrees del parc natural del Cadí-Moixeró (Berguedà, Cerdanya i Alt Urgell) i per Serra Seca a Cambrils d’Odèn (Solsonès) i per comarques gironines. A les comarques de Bages i Moianès se n’han observat per ara (any 2024) individus aïllats, però no poblacions abundoses i denses. Hi ha citacions a Manresa (J.Badia, 2010; F.Vallès, 2022), a Monistrol de Montserrat (J.Batlle, 2014), a Moià i a Castellterçol (A.Mercadé, 2016), però la llista de localitats de les comarques de Bages i Moianès on en algun moment ha aparegut el seneci del Cap ha de ser més extensa. És molt probable que el seneci del Cap, molt abundós ja a les comarques del nord i de l’est de Catalunya, segueixi la seva expansió per les comarques de la Catalunya Central. La invasió del seneci del Cap, bonic però tòxic i molt perjudicial per a la ramaderia, només es podrà contenir a les comarques de Bages i Moianès si s’eliminen de manera ràpida i sistemàtica els primers individus que hi van apareixent.
Una altra espècie al·lòctona de seneci, Senecio pterophorus, també originària de Sud-Àfrica, tòxica i amb capítols grocs com S.inaequidens però de port arbustiu, s’ha naturalitzat a les comarques catalanes del Vallès, Osona, La Selva i el Maresme. S.pterophorus també s’ha observat ja esporàdicament a la Catalunya Central, en concret a Santpedor a la comarca de Bages (P.Aymerich, 2016), i a diversos indrets del sud del Moianès (A.Mercadé, 2016).
[fotos Jordi Badia (1ª i 2ª) i Florenci Vallès (3ª i 4ª)]