El trepó candeler (Verbascum lychnitis) és una de les espècies de trepó o blenera (gènere Verbascum) que es pot trobar a les comarques de Bages i Moianès, on no és gaire freqüent.
El trepó candeler és una herba biennal, robusta, de fins a 1,5 metres d’alçada al 2on any. Només es ramifica en forma de canelobre o candeler a la part alta que ocupen les flors. Les tiges son verdes, estriades almenys al tram de dalt, amb les fulles en disposició esparsa. Aquestes fulles són gruixudes, de forma oval i discolors: verdes i poc piloses a l’anvers i grises i tomentoses al revers. Els nervis són amples i blancs, molt visibles a l’anvers. Al 2on any, la tija culmina en una panícula vistosa, atapeïda de flors de peduncle molt curt i agrupades en feixos compartint una bràctea comuna. Les flors tenen un calze verd obert en 5 sèpals estrets; una corol·la groga o blanca, simpètala amb 2 lòbuls arrodonits dirigits cap amunt, dos lòbuls laterals i un lòbul basal més gran que la resta; 5 estams amb pèls blancs als filaments, i un ovari al centre.
Un trepó de flors blanquinoses a les comarques de Bages o Moianès es tracta gairebé segur d’un trepó candeler (V.lychnitis). Els dubtes i la necessitat de filar més prim es presenten al cas més habitual quan té flors grogues. A més de la possibilitat de flors blanques, V.lychnitis es diferencia d’altres espècies de Verbascum per no ser tan exageradament pilós, per la pilositat blanca -no pas violeta- als filaments dels estams i per la forma ovada del limbe de les fulles, enter amb només un lleuger crenat al marge, atenuat cap a un pecíol curt i indistint a les fulles més grosses situades a la part més baixa de la tija i inexistent a les fulles menors situades més amunt que esdevenen sèssils sense arribar a ser decurrents. V.lychnitis no té mai el centre de la corol·la tintat de violeta, com solen tenir el trepó ploraner (V.sinuatum) i d’altres espècies.
El trepó candeler és una planta de muntanya mitjana que es troba escassa als terrenys a major altitud de la perifèria de la comarca de Bages i a la de Moianès. Viu als prats, a les vores de camins i a les clarianes de bosc, en indrets moderadament humits i sense refusar els terrenys pedregosos.
[fotos Jordi Badia]