La roca sorrenca o gres d’origen sedimentari marí és el tipus de roca històricament més utilitzat en tota mena de construccions a la part sud-est del Bages on aflora, des de les modestes barraques de vinya i els marges de pedra seca fins als edificis monumentals com la Seu de Manresa. La raó és la tendència natural d’aquest tipus de roca a trencar-se en formes escairades, com a resultat de la seva sedimentació tranquil·la en capes horitzontals.
La roca sorrenca està constituïda per granets molt fins de sorra consolidats mitjançant ciment calcari. Però depenent del seu contingut en impureses de sals, la roca sorrenca és més o menys susceptible a la progressiva degradació pel fenomen de l’haloclàsia amb la consegüent erosió alveolar que dóna formes d’una bellesa escultòrica entre barroca, daliniana i modernista.
L’edifici datat més antic que es conserva a la comarca de Bages és la base de la Torre del Breny, un mausoleu romà del segle III situat a tocar de l’aiguabarreig del Cardener i el Llobregat, al terme municipal de Castellgalí. La Torre del Breny fou construïda amb grans blocs de roca sorrenca que es deurien portar d’una pedrera propera. Aquest gran monument funerari romà es va conservar fins al segle XVIII. L’estupefacció que aquella construcció a la via d’entrada a Manresa causava li va valdre el sobrenom popular de Torre dels Dimonis. Però a començaments del segle XIX se li va afegir un habitatge i, al 1870, en temps de revolució industrial, es va desmuntar per utilitzar els blocs de roca en la construcció d’una resclosa al Llobregat. D’aquella feta n’ha quedat només el basament de la Torre que ha estat uns 1700 anys a la intempèrie.
La imatge 1ª mostra els blocs de roca més intensament afectats per l’erosió alveolar de la Torre del Breny, que dóna idea de la velocitat de descomposició lenta però inexorable de la roca.