Fins a mitjans del segle XX, el paisatge més estès a la comarca de Bages, llevat del regadiu a l’entorn de Manresa i prop dels rius i rieres, va ser el dels conreus de secà entre marges aguantats amb parets de pedra seca. Aquí i allà les barraques construïdes amb la mateixa pedra humanitzen encara més aquest paisatge endreçat. Les parcel·les conreades en secà poden anar des de camps de bona mida al Pla fins a estretes llenques als vessants costeruts que, vistos de baix, mostren inacabables parets de pedra seca aixecades amb santa paciència, artesania i constància.
El conreu més habitual del secà, sobretot fins a l’arribada de la plaga de la fil·loxera al 1898, va ser el de la vinya; però també s’hi cultivava i s’hi segueixen cultivant, a més de la vinya, ametllers i, a la meitat sud de la comarca, oliveres.
El paisatge extensiu del secà, tal com l’havien conegut els avis dels nostres avis, ja no és dominant al Bages; la major part del seu anterior territori és ara ocupat per boscos joves, per urbanització o bé per camps extensos de cereals treballats només amb maquinària agrícola. En queden però nombrosos retalls, com el de la imatge obtinguda al Pont de Vilomara on es distingeixen la vinya en primer pla, una olivera i unes feixes amb ametllers al fons.
Per posar en valor aquest paisatge de secà, el Consorci del Bages per a la gestió de residus ha instaurat, a l’entorn de les seves instal·lacions d’abocador i de compostatge de matèria orgànica al Malbalç (Manresa), el Parc del Secà amb itineraris senyalitzats per interpretar-lo.
[foto Florenci Vallès]