El pi pinyer, pi pinyoner, pi ver o pi bo (Pinus pinea L.) és una conífera (divisió pinòfits) arbòria de la família de les pinàcies que pot arribar als 30 m d’alçada i excepcionalment els pot superar. Mereix especial atenció perquè és freqüent al Bages i al Moianès i produeix pinyons comestibles que tenen un preu elevat. L’obra Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana recull un total de vint denominacions que corresponen a Pinus pinea L. (les quatre donades i setze més).
Etimologia. Pinus, el seu nom genèric, és el nom llatí que ja tenia en època romana. Deriva del sànscrit pitu a través del grec pitus. El nom específic pinea al·ludeix a la producció de pinyons comestibles.
Tronc i brancatge. El tronc és sovint una mica retorçat.
L’escorça vella és gruixuda i de color marró rogenc, i està formada per plaques de forma més o menys rectangular separades per solcs profunds (foto). A mesura que l’arbre envelleix, els solcs de l’escorça es fan més profunds i l’amplada de les plaques augmenta. La part més jove de les branques presenta una escorça llisa i grisa.
La capçada és densa. Els exemplars vells de pi pinyer sovint tenen forma de para-sol (foto 2ª a la galeria superior), mentre que els més joves solen tenir forma esfèrica (foto 1ª a la galeria superior).
Creixement. Mitjanament ràpid. El pi pinyer més vell enregistrat al web Monumental Trees és un exemplar italià que va néixer l’any 1598.
Fulles. Les fulles típiques dels pins pinyers són perennes, aciculars i de color verd fosc; tenen l’àpex punxent, mesuren 8-20 cm de llargada i 1,5-2 mm d’amplada, i estan disposades de dues en dues sobre tiges molt curtes de creixement limitat (braquiblasts). També poden tenir un altre tipus de fulles perennes que són molt més curtes i de color verd blavenc i estan implantades directament sobre les tiges normals (macroblasts), com les fulles dels avets (foto). Aquestes fulles són pròpies dels exemplars de pocs anys de vida, la qual cosa indueix a pensar que, des del punt de vista evolutiu, la implantació foliar directa sobre els macroblasts és més primitiva que la implantació foliar sobre els braquiblasts. Les fulles embrionals o cotilèdons són nombroses, com en totes les coníferes. Les fulles no embrionals viuen entre 2 i 4 anys, mentre que les embrionals viuen menys temps.
Cons. Actualment, se solen usar els termes con i estròbil per referir-se als òrgans reproductors propis de les coníferes, els quals s’assemblen a les inflorescències de les angiospermes del tipus ament, fan la mateixa funció que elles i, com elles, són sempre unisexuals. En Pinus pinea, com en totes les pinàcies, qualsevol individu pot produir a la vegada cons masculins i cons femenins.
Els cons masculins (productors de pol·len) són allargats i de color taronja clar, fan 10-20 mm de llarg i broten en grups de l’extrem apical dels branquillons (foto). Presenten nombroses escames disposades helicoïdalment cadascuna de les quals porta dos sacs pol·línics i, quan s’obren, generen núvols de pol·len anomenats pluges de sofre que, al pla de Bages, acostumen a produir-se al maig –les pluges de sofre del pi blanc, per contra, acostumen a caure a l’abril. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.
Els cons femenins (productors de primordis seminals) inicialment són unes estructures ovoides de color verd que recorden una pinya en miniatura i tenen una llargada de 10-12 mm. Presenten nombroses escames tectrius disposades helicoïdalment cadascuna de les quals té a la seva axil·la una esquama seminífera lliure portadora de dos primordis seminals. La galeria inferior mostra el creixement dels cons femenins mitjançant fotos obtingudes en seqüència a l’inici, als 11 mesos, als 23 mesos i als 42 mesos del seu naixement.
La imatge darrera compara la diferència de mides entre els cons d’anys consecutius: a la part més alta de la branca els cons d’11 mesos (1 any) i a la part de baix de 23 mesos (2 anys).
Llavors. Es denominen pinyons, són allargades, fan 15-20 mm de llarg i tenen una coberta externa llenyosa que està recoberta externament per una pols negra i està unida a una ala vestigial que no té cap funció. Es troben protegides dins de pinyes que també reben el nom de cons i el d’estròbils. Les pinyes es formen a partir dels cons femenins descrits, són de forma ovoide i, un cop fetes del tot, mesuren 8-15 cm de llarg per 7-10 cm d’ample. Són de color marró quan són madures i, després d’obrir-se i deixar anar els pinyons, cauen de l’arbre. Estan formades per escames amb una prominència o escudet de forma piramidal i, mitjançant un peduncle molt curt, estan implantades a la branca formant un angle recte. La maduració de les pinyes finalitza a la tardor del tercer any. Els pinyons són comestibles per als humans, i són disseminats per rosegadors, com l’esquirol (Sciurus vulgaris) i el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), i per ocells, com la cornella (Corvus corone), als quals també serveixen d’aliment.
Propagació. Per llavors.
Requeriments físics i químics. Resisteix bé les secades i tolera millor que el pi blanc les fredorades. La fredorada del gener de 1985 que va matar molts pins blancs al pla de Bages, sobretot a les fondalades, no va matar pins pinyers. Tolera malament l’ombra. Té el seu òptim als sòls sorrencs, però també pot viure bé en sòls argilosos. És poc exigent pel que fa als nutrients minerals i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.
Distribució geogràfica. Creix espontàniament a diverses zones de la regió mediterrània. On està més estès és a la península Ibèrica. Ha estat plantat des de l’antiguitat per aprofitar-ne els pinyons. Això ha fet que sigui molt difícil saber quina seria la seva àrea de distribució en condicions naturals. Les restes més antigues que demostren el seu ús per part dels humans es van trobar a la cova de Gorham de Gibraltar i tenen una antiguitat d’uns 49.200 anys. Aquesta troballa, juntament amb algunes altres, han fet que es consideri demostrat que el pi pinyer és autòcton de les costes del sud de la península Ibèrica des del Plistocè superior, com a mínim. Tradicionalment, s’ha considerat que a Catalunya, on abunda a diverses comarques, és una espècie naturalitzada. Al Bages i al Moianès és freqüent, però no recobreix grans extensions. El pi pinyer va ser introduït amb èxit a l’Argentina, a Sud-àfrica i als Estats Units d’Amèrica.
Usos. A les zones de clima mediterrani, es planta i s’afavoreix des de fa molts segles per explotar-ne els pinyons i és molt utilitzat en jardineria. També s’hi planta per fixar les dunes litorals, donat que desenvolupa un sistema radicular molt extens i creix bé en terrenys sorrencs. Els seus saborosos pinyons, que tenen un preu elevat, s’utilitzen en pastisseria i cuina. Espanya és el primer productor mundial de pinyons de pi pinyer. La fusta d’aquest pi és lleugera, de duresa mitjana i poc duradora, i té aplicacions en fusteria i construcció. Les seves pinyes seques i obertes s’utilitzen i es comercialitzen com a material per encendre la llenya.
[fotos Florenci Vallès]
- Vegeu l’article Dendrocronologia, de Jordi Badia.
- Vegeu l’article Quatre pins, de Jordi Badia.