El llop (Canis lupus) és el conegut superdepredador que havia ocupat pràcticament tot l’hemisferi nord. Amb aquesta distribució tan àmplia, les poblacions de llop van divergir en subespècies i races geogràfiques. Es creu que els gossos (Canis lupus familiaris) deriven del llop gris del centre i nord d’Europa (Canis lupus lupus). Noteu que gossos i llops es consideren actualment la mateixa espècie Canis lupus, perquè el creuament entre el llop gris i el pastor alemany, segurament la raça de gos més propera al llop, dona descendents fèrtils de característiques fenotípiques intermèdies. El llop és l’antecessor salvatge del gos o, vist des de l’altre costat, el gos és el llop domesticat i sotmès a selecció artificial durant mil·lennis.
El llop és el mamífer de l’ordre Carnívors i de la família Cànids d’aparença propera a la del gos pastor alemany, però més esvelt, amb les potes més llargues i, especialment en el cas del llop gris d’Europa, de pelatge de colors gris i bru barrejats sense àrees monocolors. La cua és gruixuda i negra, el cap triangular amb el musell fi i les orelles curtes i poc punxegudes. Els mascles arriben a pesar entre 40 i 50 kg, i les femelles entre 30 i 40 kg. L’alçada ronda els 80 cm.
Els llops tenen una gran capacitat per córrer, tant en cursa de resistència com de velocitat. No és estrany doncs que recorrin grans distàncies. Els llops en estat salvatge s’agrupen en clans familiars liderats per una parella alfa que defensen territoris extensos allà on són relativament abundosos dins de l’escassetat de població consubstancial a l’estatus de gran depredador. L’estructura de grup i la seva capacitat de comunicació fan del llop un caçador grupal eficient i implacable, capaç d’enfrontar-se i abatre peces més grans que ell mateix.
El llop a Catalunya ha estat històricament temut i perseguit pels seus atacs al bestiar domèstic. Els trets negatius del llop, presentat com un depredador despietat, han estat alimentats encara més per faules i rondalles. Ho expressa molt bé l’escena culminant de l’obra Terra Baixa, quan el Manelic, després d’haver matat l’amo Sebastià, crida: “he mort el llop!, he mort el llop!”.
La persecució del llop fou tan intensa que aconseguí erradicar-lo de Catalunya al primer quart del segle XX. Les darreres notícies de llops capturats a Catalunya provenen de la comarca de la Terra Alta, on els darrers llops supervivents foren abatuts als anys 1929 i 1935.
Però durant el segle XXI el llop comença a recolonitzar el territori de Catalunya d’on fou expulsat. Les dades provenen dels Agents Rurals de Catalunya que en fan un seguiment acurat.
Entre els anys 2000 i 2010 es va constatar la presència de llops a l’entorn de la serra de Cadí, però a partir del 2011 en desapareix qualsevol rastre. Als anys 2009 i 2010 es va detectar un llop solitari al Moianès que deuria morir o marxar sense haver format parella ni deixat descendència. Altra vegada, des de mitjans del 2021 fins a la redacció d’aquestes ratlles (2023), un llop mascle solitari vaga pel Moianès. El Moianès sembla ser una comarca favorable al llop, al ser un territori majoritàriament boscós, amb poca densitat de població humana, poc esquarterat per grans infraestructures i amb poblacions altes de senglars i cabirols. Si res no ho impedeix, el llop acabarà per establir una població al centre de Catalunya durant aquest segle. El llop contribuirà a l’agricultura al limitar les poblacions de senglars i cabirols, a la vegada que és d’esperar que ocasioni problemes a la ramaderia que haurà d’aprendre dels territoris amb presència habitual de llop i aplicar mesures preventives.
Tots els llops arribats fins ara (2023) a Catalunya provenen de la població dels Alps francesos que al seu torn van sortir d’Itàlia, no pas de la població del nord de la península ibèrica. Se’n sap l’origen per l’anàlisi genètica de restes recollides.
Les poblacions de llop de les penínsules ibèrica i itàlica van quedar disgregades en temps històric a causa de la persecució humana. Les diferències entre ambdues poblacions són petites, ambdues poblacions són assimilables al llop gris (Canis lupus lupus), tot i que la classificació infraespecífica més fina denomina Canis lupus signatus a la població ibèrica i Canis lupus italicus a les poblacions d’Itàlia, de França i ara de Catalunya. Cal esperar que, si les dues poblacions entren en contacte, les diferències es difuminin amb el temps.
Les fotos mostren llops en captivitat al Parc d’Animals de Castell de Vernet.
[fotos Jordi Badia (1ª) i Montserrat Porta (2ª)]