El cabirol (Capreolus capreolus) és el cèrvid europeu més petit i l’únic present al Bages. Les femelles pesen de 13 a 25 kg (fotos 2ª i 3ª) i els mascles de 16 a 30 kg (foto 1ª). El seu cos fa de 95 a 135 cm de llarg i a l’espatlla té una alçada d’entre 60 i 90 cm. La seva cua és curtíssima, tan sols fa de 2 a 3 cm. A l’estiu, presenta una taca pàl·lida a la regió anal i té la resta del cos de color marró vermellós; mentre que, a l’hivern, té la major part del cos de color marró grisenc i la taca anal ben blanca. El ventre és de color més clar. Les cries presenten taques blanques al pelatge a les quals se’ls atribueix una funció de camuflatge. Les banyes, que només són presents en els mascles i fan uns 23 cm de llarg, tenen un anell a la base i mai tenen més de tres puntes (foto 1ª). Estan completament desenvolupades al maig i cauen a principi d’hivern.
Viu en boscos i també en terrenys oberts amb bons amagatalls, tant a les planes com a les muntanyes, però rarament se’l troba per damunt del límit del bosc. La seva àrea de distribució comprèn la major part d’Europa, Àsia Menor i zones properes al mar Caspi. A Catalunya, antigament el cabirol vivia a la major part del territori, però l’any 1987 només es trobava en algunes zones dels Pirineus. A partir de llavors s’ha anat expandint, afavorit per les reintroduccions dutes a terme per la Generalitat.
La foto 6ª mostra un cabirol atrapat accidentalment entre els barrots d’una porta d’una casa als afores de Manresa. Finalment va aconseguir escapar, però ferit pels esforços per alliberar-se i només per sortir a una carretera on l’esperaven nous perills de la civilització.
Viu en solitari -especialment en el cas dels mascles- o en grups molt reduïts de caràcter familiar. És actiu sobretot durant el crepuscle i la nit, i passa el dia amagat entre la vegetació. És de caràcter esquiu i escapadís, i bon corredor i nedador. S’alimenta principalment de fulles, però també menja herba, gemmes, fruits, escorces, líquens i bolets. Tant els mascles com les femelles solen buscar l’aliment i viure en territoris que normalment són pràcticament els mateixos al llarg de tota la seva vida. Els seus excrements (foto 7ª) fan de 10 a 14 mm de llarg i són molt semblants als d’una ovella o una cabra. Tots dos sexes emeten uns lladrucs molt semblants als dels gossos.
L’època de zel del cabirol és al juliol i a l’agost. En aquesta època els mascles lluiten per les femelles empenyent-se mútuament després d’entrellaçar les cornamentes, i marquen el territori pelant l’escorça d’arbres petits amb les seves banyes (foto 4ª). L’activitat territorial dels mascles comença ja a la primavera. El cabirol és monògam, però, en condicions d’alta densitat, pot comportar-se com a polígam. Els parts es produeixen entre els mesos de març i juny de l’any posterior al zel. Aquest llarg període de gestació característic de l’espècie és degut a la implantació retardada. Aquest fenomen consisteix en el fet que l’òvul fecundat a l’estiu roman a l’úter, en estat latent, durant quatre o cinc mesos. Passat aquest temps, segueix el seu desenvolupament durant 20 setmanes fins al moment del part. Els parts de bessons són més freqüents que els d’un únic nadó. És normal que les cries passin la major part del temps amagades -i separades, en cas que hi hagi bessonada- i la mare només se’ls acosti per alletar-les, encara que es mantingui vigilant a prop seu. No és estrany que algunes persones, quan descobreixen una cria de cabirol solitària, es pensin que està abandonada i se l’emportin. Això és un perill per a l’espècie, perquè les cries rarament s’adapten a la domesticació i acostumen a morir al cap de poc temps de ser capturades. Els cabirols viuen de mitjana entre 2 i 4 anys i la durada màxima de la seva vida oscil·la entre els 12 i els 18 anys. Les femelles normalment comencen a criar a partir dels 2 anys.
[fotos Francesc Muntada / Obac (1ª), Florenci Vallès (2ª, 3ª, 4ª i 7ª), Oriol Oms (5ª) i Montserrat Porta (6ª)]
- Vegeu l’article La paradoxa espanyola, de Jordi Badia.