L’epipactis de fulla ampla (Epipactis helleborine subsp. helleborine [= E. helleborine]) és una orquídia que creix a les clarianes del bosc. Fa una inflorescència més aviat poc densa de 15-40 flors. Les flors tenen sèpals i pètals grans, amb la punta aguda i de color verd rosat que diferencien E. helleborine de l’espècie propera E. atrorubens que viu als mateixos ambients però que té els sèpals i els pètals més petits i de color granat. El label és relativament curt i dividit en dues parts: a la base l’hipoquil en forma de cassoleta i, més endavant després d’un constrenyiment, l’epiquil pla o convex.
Epipactis helleborine subsp. helleborine és molt similar a Epipactis helleborine subsp. tremolsii (= E. tremolsii). La subespècie helleborine té l’epiquil clarament més ample que llarg i la constricció entre l’hipoquil i l’epiquil és estreta de menys d’1mm, mentre que la subespècie tremolsii té l’epiquil poc més ample que llarg i la constricció d’1-2 mm. Però els caràcters florals són, en aquest cas, poc constants. La diferència més clara és a les fulles i bràctees, més amplament ovades i abraçadores de la tija a la subespècie tremolsii que a la subespècie helleborine. La imatge mostra el detall de la inflorescència amb les bràctees estretes i depassant de molt les flors de la base de la inflorescència, un caràcter propi de la subespècie helleborine. Les fulles es disposen sempre helicoïdalment a la tija, però a la subespècie helleborine la primera fulla neix a uns 4 cm de terra, mentre que a la subespècie tremolsii neix més avall.
Epipactis helleborine és una o dues espècies -depenent de criteris taxonòmics- àmpliament distribuïda(-es) per Europa i també per Catalunya, de la qual s’han descrit nombrosos tàxons subespecífics de límits i validesa poc clars. A la Catalunya Central, Epipactis helleborine subsp. helleborine seria l’estirp pròpia dels boscos submediterranis amb presència a les pinedes de pi roig i a les boixedes i distribució preferent al nord i al Moianès, mentre que Epipactis helleborine subsp. tremolsii seria l’estirp més pròpia dels alzinars de la serralada prelitoral.
[foto Jordi Badia]