La pista que remunta la vall del torrent de Rubió pel vessant de Puigsoler, des del veïnat de Vallhonesta cap a la serra del Ginebral i el coll de Gipó, travessa, a uns centenars de metres enllà del gran mas de Can Forns, dues pedreres aturades i contigües: primer i a la part de sota del camí la pedrera antiga anomenada de Can Forns, i després i a la part de sobre del camí la moderna anomenada del Roure. Una i altra són com el dia i la nit. La pedrera antiga de Can Forns és relativament petita i va fer servir tècniques artesanals de picapedrer per extreure biocalcarenita nummulítica; en canvi, la pedrera moderna del Roure ha obert un esvoranc descomunal al vessant de muntanya a base d’explosions de dinamita per aprofitar-ne part de les roques, principalment els gresos o roca sorrenca. Ens centrem aquí en la geologia que exhibeix la pedrera antiga de Can Forns.
La pedrera antiga de Can Forns té formes escairades, amb un tall vertical de 3-5 metres que mostra la part que queda de l’estrat de roca que fou explotat, i superfícies planes tant al peu o base de treball com a sobre. En conjunt és un gran esglaó rocós (foto 1ª). La roca és una biocalcarenita que conté nummulits molt petits (foto 3ª). En aquesta roca de natura calcària i posició enlairada, l’aigua de la pluja dissol el carbonat de calci obrint-se pas a través d’esquerdes que engrandeix progressivament, en l’anomenat procés de carstificació. El tall de la pedrera mostra el carst, la xarxa d’esquerdes de mida variable dins d’aquesta massa de roca carbonatada (foto 2ª). A les esquerdes s’acumula una terra vermella i argilosa, arrossegada i a la vegada rentada per la circulació d’aigua fins a deixar-la totalment descarbonatada malgrat estar compresa en una roca de natura totalment calcària.
[fotos Florenci Vallès (1ª) i Jordi Badia (2ª y 3ª)]