La llora verda (Russula virescens) és un bolet bon comestible, reconegut com el millor a la cuina entre les incomptables espècies de cuagres o llores (gèn.Russula), a més de ser una espècie fàcil d’identificar.
La llora verda és un bolet de fins a 15 cm de diàmetre, consistent i amb la forma característica de les cuagres. El peu és blanc, curt i ample, mentre que el barret és gruixut, inicialment convex però s’obre i aplana a mesura que creix. Per damunt, aquest barret és d’un verd blavís mat, difuminat i elegant, normalment més intens al centre que a les vores on trasllueix el blanc de sota. La cutícula superior verda és seca, sense elasticitat, de manera que, al créixer el bolet, sobretot pel volt convex, s’esquinça en plaquetes mil·limètriques de contorn irregular i d’un verd més intens que la resta del barret. Sol mostrar la carn completament blanca per alguna esquerda, habitual al marge. Per sota el barret porta làmines denses i blanques que es poden esgrogueir lleugerament a l’envellir.
La llora verda és un bolet primerenc que es troba ja a l’estiu a les rouredes a major altitud si la temporada ha estat plujosa, sense ser mai gaire abundós.
La llora verda no té el punt agre o picant de tantes cuagres, sinó un punt particular d’avellana. És un bolet molt apreciat al País Basc, on es coneix amb el nom popular de gibelurdina.
Pel color i per créixer ambdues als mateixos tipus de boscos planifolis, la llora verda es podria confondre amb la farinera borda (Amanita phalloides), un bolet tòxic mortal; però la forma, la consistència i l’absència de volva a la base, d’anell al peu i de restes de vel per sobre del barret de la llora verda haurien d’evitar qualsevol confusió.
[foto Jordi Badia]