Tot i l’aparença monolítica, el conglomerat de Montserrat està poc o molt fracturat, sobretot per esquerdes verticals iniciades per la distensió i aprofundides per l’erosió de l’aigua. Les accions combinades de l’aigua i del propi pes de la roca enfondeixen progressivament les esquerdes fins que, sobtadament, blocs de roca, a vegades de dimensions descomunals, es desprenen de la paret i cauen avall arrossegant tot allò que troben al seu pas. Depèn només de l’atzar que algú hi prengui mal.
Durant l’episodi de pluja torrencial del 10 de juny del 2000, algunes canals de la cara nord de Montserrat van quedar malmeses per esllavissades de roca, entre elles l’emblemàtica canal de Sant Jeroni que s’enfila des de Santa Cecília fins al coll entre els cims culminals de Sant Jeroni i del Moro.
El dia 28 de desembre del 2008, un despreniment de grans blocs de roca, en un sector on ja hi havia hagut despreniments anteriorment, va obstruir totes tres vies d’accés terrestre al monestir, les dues carreteres i la línia del cremallera. Sort encara que va quedar l’aeri! La imatge 1ª, presa 5 mesos més tard, mostra a l’esquerra la magnitud del despreniment i els passos de les carreteres a dalt i del cremallera a baix ja restablerts i protegits amb xarxes metàl·liques enfront de futures caigudes de roques, a més dels rastres d’altres esllavissades menors o més antigues.
La caiguda de blocs deixa profundes empremtes al paisatge. D’una banda queden les franges verticals nues de vegetació per on els rocs han caigut. Des de la capital comarcal, Manresa, han estat ben visibles durant anys les cicatrius més grans que les esllavissades desencadenades per la pluja torrencial del 10.06.2000 van deixar al vessant nord de Montserrat. De l’altra, les superfícies més recents de roca destaquen pel seu color més rogenc. Una mirada atenta a la fesomia de la muntanya descobreix nombroses marques rogenques deixades aquí i allà per llesques de roca despreses, talment la marca de color viu que queda a la pintura vella de la paret interior d’una casa al retirar un quadre o un pòster penjat durant anys. Aquestes pàtines rogenques del tall de roca fresc -com les dues que mostra la imatge de la paret d’Ecos, a la foto 2ª- són fidels testimonis de la freqüència dels despreniments de roca. Amb els anys d’exposició, el color de la roca derivarà cap a un to gris més apagat.
Tal com el destí de l’aigua d’un riu és circular avall fins al mar, a una altra escala de temps moltíssim més lenta, el destí dels monòlits i les parets dels relleus montserratins d’arreu és el d’erosionar-se progressivament i trencar-se fins a quedar plans. No hi ha xarxes capaces d’impedir-ho.
[fotos Jordi Badia]
Vegeu l’article Caiguda de roques a Montserrat, de Jordi Badia