L’ailant (Ailanthus altissima) és un arbre caducifoli originari de Xina, plantat fins no fa gaires anys en jardins i naturalitzat sobretot en àrees periurbanes.
Té fulles compostes imparipinnades molt grans, amb nombrosos parells de folíols sèssils de mida decreixent des del pecíol a l’extrem de la fulla, cadascun d’ells de contorn ovato-acuminat acabat en punta aguda i amb algunes dents grans i irregulars prop de la base. El port de la fulla sencera sol ser uniformement convex, com una bòveda de canó, de geometria elegant sense que els folíols quedin pènduls. Al revers dels folíols hi ha glàndules que causen al·lèrgia cutània a algunes persones, no pas a la majoria.
L’escorça de les branques és llisa, la del tronc principal rugosa si l’arbre és gran. Les branques comencen de color verd de ben joves, envermelleixen, passen al castany i finalment al gris. A les branques joves s’aprecien uns discs clars i les empremtes d’inserció de les grans fulles caigudes.
A l’estiu l’ailant treu grans inflorescències de flors pentàmeres, de color general groc verdós. Les flors poden ser masculines, femenines o hermafrodites, depenent dels individus. Cada flor consta de 5 sèpals soldats per la base, 5 pètals, 10 estams –eventualment només 5- que no són funcionals en les flors femenines i un pistil amb 5 carpels lliures que resta atrofiat en les flors masculines. Les anteres dels estams fèrtils tenen també una glàndula que produeix una olor desagradable, motiu pel qual els arbres masculins en flor fan pudor.
El fruit és una sàmara, una ala allargada amb la llavor al mig, que amb el temps enrogeix i es fa vistosa.
L’ailant és un competidor formidable. Ja hem esmentat la seva prolífica producció de flors i llavors. Però, a més de la reproducció sexual, l’ailant compta amb la reproducció vegetativa; té una gran facilitat per rebrotar d’arrel i eixamplar la superfície que ocupa. L’ailant creix sense problemes en sòls argilosos, pobres o contaminats; sovint és l’únic arbre dels solars abandonats que havien estat industrials, o bé de les vores de carreteres on suporta el fum del trànsit. Per si amb tot plegat no n’hi hagués prou, l’ailant produeix una substància al·lelopàtica que impedeix la germinació de llavors d’altres plantes sota seu.
L’ailant es troba naturalitzat i disseminat a la comarca de Bages, a vegades formant masses poblacionals als afores de nuclis urbans. N’hi ha una bona colla, per exemple, a l’extrem nord de la vila de Sallent a les vores de la carretera antiga, a can Pocoli a la desembocadura al Cardener de la riera de Rajadell a Manresa i a la ribera de Coaner prop de Súria. L’ailant i la cortadèria (Cortaderia selloane) es consideren les dues plantes invasores més perilloses a Catalunya. El catàleg espanyol d’espècies exòtiques invasores prohibeix des de l’any 2013 la comercialització i plantació d’ailants. Els darrers ailants plantats a Manresa deurien ser els del carrer Alvar Aalto, al barri de cal Gravat davant de la casa de la Culla.
A partir dels exemplars plantats, l’ailant s’escampa també cap als espais naturals. Al Parc Natural de Collserola i a la vall del riu Glorieta, gestors i voluntaris treballen en l’eradicació de l’ailant.