L’arpell (Picris echioides) és una herba de la família Compostes, anual o d’uns pocs anys, que a l’estiu quan floreix i fructifica assoleix un metre d’alçada i un considerable volum mercès a la seva ramificació abundosa i embullada. Es tracta d’una herba completament híspida, intractable, eriçada per tot arreu de pèls rígids, més punxosos que no pas aspres. Les fulles són simples, amb limbe oblong o lanceolat i lleugerament dentat al marge, les basals més grans i atenuades al pecíol, les caulinars menors i amplexicaules. Fa nombrosos capítols sobre peduncles curts, de flors ligulades grogues amb un matís taronja a la cara exterior. El receptacle d’aquests capítols té un segon involucre extern format per 4-5 bràctees amplament triangulars que cobreixen l’involucre intern de bràctees estretes i més nombroses. Aquest segon involucre identifica bé l’arpell entre les nombroses espècies de Compostes amb capítols de flors ligulades grogues. El fruit és un aqueni estret d’uns 5 mm de longitud amb un apèndix a dalt de la mateixa longitud que porta un vil·là plomós, que li permet viatjar per l’aire com si anés en paracaigudes.
L’arpell prospera als camps amb sòl humit i nitrogenat, sovint prop de cursos d’aigua. És una planta ben distribuïda a la comarca de Bages, però no sol ser dominant als cardassars.
Al ser una planta tan punxosa, intocable, actualment es considerarà una mala herba. Però el fet de tenir nom popular, tan en català –arpell- com en castellà –raspasayo– fa pensar que temps enrere havia merescut una mica d’atenció. Segons informa Pius Font i Quer al seu Dioscórides renovado, l’arpell s’havia utilitzat en coccions per combatre la diarrea.
[fotos Jordi Badia]
- Vegeu la parraca (Picris hieracioides), semblant però l’arpell no tan híspida.