Cactus llengua de vaca

Opuntia engelmannii var.linguiformis

Opuntia engelmannii var.linguiformis és una espècie de cactus, al qual podríem denominar cactus llengua de vaca, parent proper de la coneguda figuera de moro (Opuntia maxima [= O.ficus-indica]), semblant a primer cop d’ull però que un observador perspicaç distingirà perquè les pales o cladodis són d’un verd més blavís, no tan gruixuts i, especialment els situats més amunt, allargats com una llengua. Aquests cladodis poden superar els 40 cm de longitud i són més amples de la base, uns 10-15 cm, que de la punta. Les arèoles dels cladodis porten un màxim de 8 espines de color groc pàl·lid i de fins a 6 cm de longitud, tot i que sovint només n’hi ha una. O.engelmannii var.linguiformis assoleix 2 o 3 metres d’alçada.

Les flors grans i amb nombrosos pètals grocs surten arrenglerades resseguint el cantell dels cladodis. Aquestes flors es transformaran en unes figues de moro ovoides, de color porpra intens quan són madures.

O.engelmannii var.linguiformis es reprodueix fàcilment per esqueix, de manera que s’escampa si es troba bé on ha estat plantat inicialment.

O.engelmannii var.linguiformis és originari de l’estat de Texas i del nord de Mèxic.

Existeixen altres varietats d’O.engelmannii, però per ara l’única que hem trobat subespontània al Bages a partir del seu ús en jardineria és aquesta varietat linguiformis. Creix en terrenys àrids i ben il·luminats. N’hi ha una bona estesa a la cara sud del turó coronat pel castell de Fals (Fonollosa).

A més de ser un cactus cultivat per motius estètics, Opuntia engelmannii var.linguiformis té altres aplicacions. Les seves figues de moro són comestibles, com les de la figuera de moro (O.maxima). Els cladodis, quan són encara petits i tendres com faves, es poden menjar directament. Finalment, el líquid contingut als cladodis majors s’utilitza amb finalitats cosmètiques i medicinals.

No hem observat afectació de la cotxinilla del carmí (Dactylopius coccus) al cactus llengua de vaca (O.engelmannii var.linguiformis).

[fotos Montserrat Porta i Jordi Badia]