El cranc senyal (Pacifastacus leniusculus) és un cranc de riu de la família dels astàcids el qual és originari del nord-oest dels EUA i del sud-oest del Canadà i va ser introduït a Europa per primera vegada l’any 1960. Aquesta primera introducció es va fer a Suècia amb la intenció de compensar la gran davallada que havia experimentat la població de cranc de riu autòcton del país (Astacus astacus) a causa de l’afanomicosi, una malaltia produïda pel fong Aphanomyces astaci. Posteriorment es va anar introduint a la gran majoria d’estats europeus. A l’Estat Espanyol, la primera introducció es va fer entre 1974 i 1975 en astacifactories de les províncies de Guadalajara i Sòria, a causa de l’interès gastronòmic de l’animal. L’any 1978 va ser introduït a la província de Conca i a la de Burgos i, posteriorment, se’n van fer noves introduccions amb el suport de diverses institucions, amb la intenció de frenar l’expansió del cranc vermell americà (Procambarus clarkii) i perquè ocupés el lloc del cranc autòcton (Austropotamobius pallipes) allà on aquest havia desaparegut. A Catalunya, l’any 2020 es coneixia la presència de cranc senyal a les conques dels rius Segre, Llobregat, Ter i Tordera. Al Bages, el mateix any se sabia que aquest cranc era present al tram més septentrional del riu Llobregat. Les fotos i el vídeo van ser obtinguts el dia 5 de setembre de 2020 a la resclosa dels Manresans, dins el terme municipal de Balsareny. Segons la informació que hi ha a l’”Informe de les actuacions de control de cranc de riu invasor a la riera de Merlès dutes a terme per ADEFFA fins a 2018”, el cranc senyal abunda a la riera de Merlès i depreda les nàiades. El tram més baix de la riera de Merlès fa de línia divisòria entre el Bages i el Berguedà.
El cranc senyal s’assembla a les espècies de crancs de riu europees més que el cranc roig americà, i és el més gros dels crancs de riu americans introduïts amb èxit a Europa. Els mascles poden assolir els 16 cm de longitud i els 110 g de pes, mentre que les femelles no solen superar els 12 cm de longitud. El cranc senyal té una coloració que pot variar de marró-vermellós a marró-verdós, i pot presentar tons blavosos. Les seves pinces són grosses i llises, i presenten una coloració rogenca a la cara ventral. El seu nom en català es deu al fet que té una cridanera taca blanquinosa a la unió entre les dues peces de cada pinça. Aquest caràcter s’aprecia molt bé a la pinça esquerra de l’exemplar a la foto de baix. Aquesta taca serveix per identificar-lo, tot i que els exemplars joves poden no presentar-la.
El cranc senyal té un cicle reproductiu similar al del cranc autòcton. Després de la fecundació, que té lloc a principis de tardor, les femelles realitzen una posta mitjana de 350 ous que es mantenen adherits a la part inferior del seu abdomen fins que, entre abril i juny, neixen les larves. Aquestes es mantenen al mateix lloc que ocupaven els ous fins a l’estadi de larva 2.
Els crancs senyals són omnívors i molt voraços, i estan més actius durant la nit. S’alimenten de matèria vegetal (viva o en descomposició) i de tot tipus d’animals aquàtics. Solen menjar matèria vegetal del fons de l’aigua tot i que, com que poden aguantar cert temps fora d’ella, també poden menjar vegetació de la riba. S’ha observat que prefereixen consumir fulles de vern i auró abans que fulles de roure o freixe. Practiquen el canibalisme, tant més com més gran és la seva mida. L’aliment dels exemplars juvenils és principalment d’origen animal. Com el cranc vermell americà i l’autòcton, el cranc senyal excava galeries dins les quals es refugia quan falta l’aigua o fa molt fred.
A Catalunya el cranc senyal ocupa preferentment els trams alts i mitjans dels rius, amb aigües netes i molt oxigenades, tot i que presenta certa tolerància a la contaminació.
El cranc senyal és considerat a Europa una espècie invasora. Tolera bastant bé l’afanomicosi i la transmet al cranc autòcton, i competeix amb les altres dues espècies de cranc citades allà on coincideix amb elles.
[fotos i vídeo Florenci Vallès]