La dolçamara (Solanum dulcamara) és una planta herbàcia gran, perenne i amb una soca gruixuda que emet tiges primes, com sarments d’un cep. Al primer cop d’ull s’aprecia la semblança amb una tomaquera (Solanum lycopersicum), amb qui comparteix gènere. Les fulles neixen esparses, tenen pecíol i un contorn variable, enter i més o menys lanceolat o bé amb lòbuls petits a la base. Les flors vénen en grups de 10-20 en inflorescències cimoses que surten dels entrenusos. Aquestes flors són com les d’una tomaquera o una patatera (S.tuberosum) però amb els pètals de color violeta intens. Consten de 5 sèpals molt curts, 5 pètals units només per la base i oberts fins a cargolar-se enrere, 5 estams amb grans anteres grogues que convergeixen en una columna central i un estil. El fruit és una baia ovoide de color ben vermell quan és madura.
La dolçamara prospera en ambients humits com bardisses, horts i boscos de ribera.
La dolçamara conté alcaloides, com la resta de plantes de la família solanàcies. En particular, la dolçamara té un glucoalcaloide que, al mastegar la planta, s’hidrolitza per acció enzimàtica de la saliva i dóna gust dolç. Per aquest motiu les tiges de la dolçamara s’han utilitzat per mastegar com si fossin regalèssia, probablement amb una feble acció narcòtica afegida.
Parenta de la dolçamara és la morella vera (Solanum nigrum), menor, anual i de flors blanques.
[fotos Jordi Badia]