L’el·lèbor verd (Helleborus viridis) és una herba de la família ranunculàcies, parenta del més conegut marxívol (Helleborus foetidus) al qual substitueix a les terres altes. L’el·lèbor verd és propi de les fagedes montanes humides i dels boscos subalpins, mentre que el marxívol es queda a les rouredes i pinedes de pi roig, a les terres comparativament més baixes o continentals. El marxívol està ben distribuït a la comarca de Bages i arriba a ser freqüent a obagues com les de les canals de Montserrat; en canvi, al Bages l’el·lèbor verd és una raresa restringida a les parts més altes del sector del Moianès, citada per Arnau Mercadé en diverses publicacions.
A la tardor l’el·lèbor verd perd qualsevol rastre de part aèria, queda només el rizoma subterrani. Al març o a l’abril, quan tot just la neu acaba de fondre’s a la muntanya, emergeixen les tiges noves floríferes de l’el·lèbor verd, amb la punta cargolada com si fossin les d’una falguera aquilina. Un cop desenrotllades mostren una o més flors grosses i primitives amb 5 tèpals verds, nombrosos estams i 2-4 pistils que al fructificar esdevindran fol·licles parcialment soldats entre ells per la base. La tija porta bràctees o fulles caulinars –és difícil decidir-se per un nom o altre- verdes com els tèpals, amb el marge serrat, menors i menys dividides que les fulles autèntiques que naixeran més tard de terra. Les fulles basals són grans i irregularment palmaticompostes, amb 7-13 folíols disposats en ventall. A diferència del marxívol, l’el·lèbor verd és una planta completament herbàcia i no és pas fètida.
A més del Moianès, l’el·lèbor verd podria trobar-se també, dins dels límits administratius de la comarca de Bages, al PN de Sant Llorenç del Munt i L’Obac; en canvi sembla descartable la seva presència a Montserrat on la flora ha estat intensament estudiada.
[fotos Jordi Badia]