L’espargani, espargani erecte, o bova borda (Sparganium erectum) és un helòfit, una herba esponerosa que arrela a l’aigua i enlaira tiges altes per sobre de la superfície. L’espargani recorda a una boga (Typha domingensis, T.latifolia) o a un lliri groc (Iris pseudacorus) pel seu port vegetatiu, però les seves inflorescències en glomèrul indiquen que es tracta d’una planta ben diferent que es classifica a la seva pròpia família de les esparganiàcies.
L’espargani fa ventalls de fulles basals rígides, dretes i de forma lanceolada d’uns 50 cm de longitud per 2 cm d’amplada, amb el nervi central sobresortint pel revers com la quilla d’un vaixell. El seu color és verd intens amb matís groc, no pas blavís. Entre les fulles basals surten tiges que es queden més baixes. Les tiges porten en disposició alterna fulles caulinars vaginants, menors i menys rígides que les basals, a l’axil·la de les quals neixen espigues de glomèruls florals. Hi ha dos tipus de glomèruls: a la part basal de l’espiga els glomèruls són grans, d’uns 15 mm de diàmetre, i estan constituïts per flors femenines, mentre que els de la part distal són menors, més nombrosos, i porten les flors masculines. Aquests glomèruls es disposen sèssils o gairebé, separats per trams nuus en ziga-zaga i progressivament més curts del raquis de l’espiga. Els glomèruls femenins són verds pel color dels ovaris que esdevindran petits fruits en aqueni; en canvi, els glomèruls masculins fèrtils són blancs pel color del filament dels estams. A dins del sòl moll, l’espargani manté rizomes que li asseguren la supervivència durant l’hivern.
L’espargani viu a les vores de rius, rieres i estanys d’aigua neta. A la Catalunya central, l’espargani és un helòfit molt menys freqüent que el canyís (Phragmites australis) i que les bogues, i que, per ara, hem observat a les vores del riu Llobregat.
[fotos Jordi Badia (1ª i 2ª) i Florenci Vallès (3ª)]