La falguera o falguera comuna o aquilina (Pteridium aquilium), la falguera per excel·lència, és una planta exuberant, de fins a 2 metres d’alçada, capaç de fer poblaments monoespecífics extensos. Un rizoma subterrani llarg, gruixut i fosc lliga diferents peus superficials. El rizoma és perenne, mentre que les tiges i frondes s’assequen a la tardor i es renoven cada any. Les frondes -el nom més propi de les fulles de les falgueres- són àmpliament triangulars i dividides repetidament seguint un patró fractal fins arribar a lòbuls estrets. A la cara inferior de les frondes, just a tocar del marge revolut que els protegeix, se situen linealment els sorus que produeixen les espores a la segona meitat de l’any.
La falguera aquilina és pròpia d’àrees plujoses amb sòl silici, on s’instal·la als prats massa pasturats i a les vores del bosc. Ocupa una gran extensió al Pla de la Calma, al Montseny, sobre gresos, fil·lites i pissarres silicis. En canvi a la comarca de Bages, on no hi ha roques silícies, la falguera comuna no és pas tan comuna. Més aviat és una planta poc freqüent que es troba només a algunes obagues i raconades frescals, no massa allunyades dels torrents. Tanmateix, a les localitats del Bages on sí que existeix -com són molts punts del Moianès, a l’entorn de Mura o prop del pou de glaç de la riera de Guardiola- la falguera aquilina constitueix rodals amb bona vitalitat.
Un dibuix de la falguera aquilina il·lustra la portada del volum primer, editat el 1984, de la Flora dels Països Catalans, obra dels eminents i laboriosos botànics Oriol de Bolòs i Josep Vigo, que continua sent el gran compendi de la flora de les terres de parla catalana.
[fotos Jordi Badia]