El lletimó, dictam o gitam (Dictamnus albus) és una herba perenne que s’acosta al metre d’alçada i que, als mesos de maig i juny, es fa veure amb la seva florida d’una bellesa particular, accentuada al ser una planta molt rara arreu de Catalunya que la fa mereixedora d’una protecció legal per ara inexistent. A més, el lletimó destaca per ser molt aromàtic, com escau a una planta de la família rutàcies.
Les fulles del lletimó, exceptuant les de la base que poden ser simples, són compostes imparipinnades amb 7 o 9 folíols llustrosos d’un verd fosc a l’anvers, forma ovada poc regular i lleugerament asimètrica i marge fistonat o dentat. Les fulles i les tiges tenen nombroses glàndules plenes d’olis essencials que, al mirar els folíols a contrallum, es veuen com a punts translúcids. El revers de les fulles, les tiges i els peduncles florals són lleugerament pilosos. El lletimó fa uns bellíssims raïms allargats de flors rosades de simetria bilateral. Les flors tenen 5 sèpals lanceolats, petits i verds, 5 pètals lliures de color rosat amb les venes ressaltades i forma ovada atenuada en una ungla per on s’insereixen, 4 d’ells dirigits amunt i 1 avall, un feix de 10 estams amb filaments d’uns 2 cm de longitud, corbats amunt i del mateix color rosa que els pètals i 5 carpels que s’apreciaran millor a la càpsula al temps de fructificació.
A Catalunya, el lletimó sembla tenir el nucli de població a les comarques gironines més humides des d’on irradia cap a d’altres punts, el més al sud a la serra de Prades. Hem vist alguns exemplars de lletimó al Moianès, però no a la comarca de Bages en la seva demarcació actual. En qualsevol cas, el lletimó és sempre una planta rara. Viu als prats humits i lluminosos de muntanya mitjana, un hàbitat que tendeix a desaparèixer a l’haver quedat la pastura d’intensitat moderada en desús.
Les arrels i les fulles aromàtiques del lletimó s’utilitzen a la medicina tradicional dels herbolaris com a antiespasmòdic, com a tònic estomacal o bé com a planta abortiva.
A les comarques del sud de Catalunya i del País Valencià, en comptes de Dictamnus albus viu Dictamnus hispanicus, una espècie similar però amb les fulles amb un nombre major (13-21) de folíols més petits a les fulles caulinars mitjanes. La denominació popular no discrimina entre aquestes dues espècies i els seus usos tradicionals es confonen. D.hispanicus té una concentració major que D.albus de les essències que, a més de fer-los aromàtics, els protegeixen dels herbívors. Especialment D.hispanicus pot ocasionar irritacions o llagues a la pell al manipular-lo. Les recomanacions són clares: el lletimó és una planta molt bonica de mira’m i no em toquis, i no n’expliquis la localització exacta.
[foto Marta Queralt López Salvans]