El llorer (Laurus nobilis) és un arbust gran i frondós, de mida d’arbre petit però de ramificació arbustiva, amb fulles lanceolades, endurides, planes i persistents. El port característic del llorer, a mig camí entre arbre i arbust, molt fullós i amb les fulles perennes, planes i coriàcies, adequat a selves temperades com les de la regió macaronèsica, estableix el patró d’arbust laurifoli que es repeteix a l’arboç (Arbutus unedo), al marfull (Viburnum tinus) i a la troana (Ligustrum lucidum).
Les fulles del llorer es disposen esparses, tenen el pecíol curt i el limbe enter, lanceolat de 6-10 cm de longitud per 1,5-2,0 cm d’amplada i l’àpex agut. Les fulles del llorer es reconeixen a més pel seu característic aroma agradable que s’aprecia millor quan es trenca la fulla.
El llorer és una planta quasi dioica, amb flors masculines i femenines que segueixen un disseny comú i amb alguns exemplars d’adscripció incompleta a un o altre sexe. Les flors tenen 4 tèpals d’un blanc d’ivori que, en el cas de les flors masculines, encerclen entre 8 i 14 estams, cadascun d’ells amb dos nectaris a la base del filament i amb dues anteres que s’obren per una tapa inclinada com si fos una finestra en una teulada per alliberar el pol·len i, en el cas de les femenines, 4 estams rudimentaris que no són funcionals més un pistil. Les imatges 1ª i 2ª mostren un branquilló d’un peu masculí i el detall de les flors masculines que porten estams, mentre que les imatges 3ª i 4ª mostren un branquilló d’un peu femení i el detall de les flors femenines amb el pistil. La presència d’un sol embolcall floral i el nombre variable d’estams a les flors masculines denota que es tracta d’una flor primitiva. En efecte, la família de les lauràcies és una de les més antigues entre les Angiospermes dicotiledònies. El fruit és una baia negra, semblant a una oliva, que madura a l’hivern (foto 5ª).
Les branques fulloses de llorer s’utilitzen per coronar l’emperador o el guanyador, seguint la tradició romana, i per beneir el diumenge de Rams, seguint la tradició cristiana. En to més pràctic, una fulla de llorer o bé un pessic de fulles seques i triturades s’incorporen als guisats per aromatitzar. Per una o altra raó, per espantar mafelicis o per plaer estètic, les cases de pagès catalanes solen mantenir un llorer.
Actualment és impossible definir amb exactitud l’àrea de distribució original del llorer a la Mediterrània, d’abans que fos afavorit per l’home. Sembla ser originari de la Mediterrània Oriental i del nord d’Àfrica. A Catalunya, i en particular al Bages, seria una espècie subespontània que s’allunya poc dels llocs on ha estat plantada. El llorer es manté aïlladament en indrets moderadament humits i amb temperatures mínimes hivernals poc fredes. A la comarca de Bages, el llorer es troba en jardins, en eres de masos i esporàdicament en racons humits sobretot de la meitat sud, en particular a Montserrat i al bosc de ribera del Cardener a Can Poc Oli (Manresa). Amb el canvi climàtic, i vist que els llorers viuen bé als jardins de Manresa, el llorer podria ampliar la seva àrea de distribució cap a l’interior.
[fotos Florenci Vallès (1ª, 2ª, 3ª, 4ª i 6ª) i Jordi Badia (5ª)]
- Vegeu la caparreta blanca (Ceroplastes sinensis) damunt de les fulles de llorer.
- Vegeu el cecidi causat pel pugó Trioza alacris a les fulles del llorer.
- Vegeu el fong Septobasidium orbiculare a l’escorça del llorer.