La morella roquera (Parietaria officinalis subsp. judaica [= P.judaica]) és una herba perenne de la família urticàcies, molt comuna a la base de les parets velles i entre les seves pedres, en llocs humanitzats o freqüentats per altres animals. Tota la planta té pèls llargs que atrapen pols i brutícia. Les tiges destaquen pel seu color rogenc. Les fulles es disposen esparses; són peciolades, de limbe ovoïdal d’uns 3×2 cm amb la base i la punta agudes, d’un verd brillant a l’anvers però mat al revers i amb els nervis llargs, corbats i molts enfonsats. Al tractar-se d’una planta que es pol·linitza pel vent, les seves flors són simples i gens vistoses. S’agrupen en en glomèruls a les axil·les entre la tija i els pecíols de les fulles superiors; les flors del centre del glomèrul són femenines mentre que les de l’exterior hermafrodites o masculines, però s’han d’observar amb lupa. El fruit és una petita núcula negra que s’adhereix a la roba o als pèls per ser involuntàriament dispersada per homes i animals.
Afortunadament la morella roquera no és urticant com l’ortiga. Ben rentada és comestible com a verdura i s’havia utilitzat molt com a diürètica i vulnerària, però aquests usos s’han abandonat. Actualment se sap que el pol·len de la morella roquera causa al·lèrgies greus a persones sensibles o asmàtiques. Per aquest motiu, per ser una planta poc agraciada i per créixer als terres regats amb orins, la morella roquera és mal considerada i la seva presència fa que els llocs es vegin descurats.
A la imatge 6ª, la morella roquera creix a plaer al mur oest del recinte del convent de Santa Clara, a Manresa, ben a prop de la casa de La Culla on hi ha instal·lat el captador de pol·len atmosfèric, les mesures del qual són la base dels avisos de risc d’al·lèrgia i a tocar de l’Hospital General on es tracten els afectats per crisis asmàtiques.
[fotos Jordi Badia]