El pi blanc, pi bord, pi garriguenc o sapina (Pinus halepensis) és un arbre perennifoli de la família de les pinàcies que p ot arribar als 20 m d’alçada i excepcionalment els pot superar. Mereix especial atenció perquè a Catalunya i al Bages és l’arbre que recobreix més territori.
Capçada. És poc densa i, en els exemplars joves, és cònica, però amb el pas dels anys es torna irregular (foto 1ª).
Tronc i brancatge. El tronc dels exemplars vells sovint és retorçat i està inclinat. L’escorça vella és gruixuda i de color marró grisenc, i està formada per plaques de forma més o menys rectangular separades per solcs profunds (foto 2ª). La part més jove de les branques presenta una escorça llisa i de color gris platejat o marró vermellós.
Fulles. Són perennes i en forma d’agulla (aciculars), i mesuren 6-12 cm de llarg i 0,7-1 mm d’ample. Estan disposades de dues en dues sobre curtes tiges (mil·limètriques) de creixement limitat (braquiblasts), el seu àpex no punxa gaire i són de color verd clar, primes i flexibles (foto 3ª). A més de les fulles típiques descrites, també n’existeixen unes de més curtes i de color verd blavenc que s’implanten directament damunt les tiges normals (macroblasts), com en el cas dels avets. Aquestes fulles són pròpies dels exemplars de pocs anys de vida i porten a pensar que la implantació directa sobre els macroblasts és més primitiva des del punt de vista evolutiu que la implantació sobre els braquiblasts (foto 7ª). Com és típic de les coníferes, les fulles embrionals o cotilèdons són nombroses (foto 6ª).
Flors. Són unisexuals i no presenten ni calze ni corol·la. En un mateix arbre hi ha flors masculines i flors femenines, que s’obren entre el març i el maig. Les femenines estan reunides en unes estructures ovoides de color rosa violat que recorden una pinya en miniatura mesuren 5-8 mm i s’anomenen cons o estròbils. Cada flor masculina també té forma d’estròbil. Els cons masculins són allargats i de color groc, fan 10-12 mm de llarg i broten en grups de l’extrem apical dels branquillons (foto 3ª). Quan s’obren i deixen anar el seu pol·len, donen lloc a les anomenades pluges de sofre que, al pla de Bages, acostumen a produir-se a l’abril. La pol·linització té lloc mitjançant el vent.
Llavors. S’anomenen pinyons i tenen una coberta externa llenyosa. Estan protegides dins de pinyes que són de forma cònica i mesuren 6-12 cm de llarg quan ja han acabat el creixement (foto 4ª). Les pinyes són de color marró quan han acabat de madurar i, després d’obrir-se i deixar anar els pinyons, es mantenen a l’arbre durant anys fins que es descomponen. Algunes pinyes poc després de madurar s’obren -a partir del juny- i deixen anar els pinyons, però d’altres es mantenen tancades durant anys amb els pinyons intactes, i adquireixen una coloració grisenca (foto 5ª). En cas d’incendi, l’escalfor fa que aquestes pinyes s’obrin i es produeixi una sembra de la qual naixeran nous pins que substituiran els seus progenitors morts pel foc. Les pinyes estan formades per escames amb una prominència o escudet poc prominent i es mantenen unides a la branca mitjançant un peduncle corbat d’1-2 cm de llarg, que fa que apuntin cap avall. La formació de les pinyes -que tenen el seu origen en els cons femenins- finalitza a la tardor del segon any. Les pinyes d’un any fan 2-3 cm de llarg i tenen una forma més arrodonida que la de les pinyes adultes. Els pinyons fan 6-7 mm de llarg i tenen una ala molt desenvolupada -d’uns 3 cm de llarg- que en permet la dispersió mitjançant el vent. Són tan bons per menjar com els pinyons de pi pinyer, però no és tradició menjar-se’ls, probablement perquè, com que són tan petits, el profit que se’n pot treure difícilment compensa la feina d’extreure’ls.
Requeriments físics i químics. És un dels arbres més resistents a la sequera. Tolera malament l’ombra i no resisteix les glaçades intenses i persistents. La fredorada del gener de 1985 va matar molts pins blancs al pla de Bages, sobretot a les fondalades. És molt poc exigent quant als nutrients minerals i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.
Propagació. Per llavors.
Creixement. Ràpid. Pot arribar a viure de 250 a 300 anys.
Usos. La seva fusta és dura, blanquinosa, resinosa i de densitat mitjana. S’utilitza per fer caixes d’embalatge, taulers d’aglomerat i pasta de paper. És un gran productor de resina que s’extreu mitjançant talls que es fan al tronc. De la resina o trementina se’n poden obtenir diferents productes útils per a la indústria química (fabricació de vernissos, aiguarràs, gomes adhesives…). De l’escorça se’n poden obtenir tanins que serveixen principalment per adobar pells. S’ha utilitzat força en repoblacions forestals de diferents zones amb clima mediterrani. Per aquest motiu, actualment és una espècie freqüent als turons de Hollywood, a Califòrnia. Té un paper important en la prevenció de l’erosió i com a arbre pioner, capaç d’arrelar on poques plantes ho poden fer.
Distribució geogràfica. És una espècie de distribució mediterrània que, a la península Ibèrica, es considera autòctona tan sols a la zona est, però se la troba per tota l’àrea ibèrica de clima mediterrani perquè s’ha utilitzat molt en repoblacions forestals.
[fotos Florenci Vallès (2ª, 3ª, 5ª, 6ª i 7ª) i Jordi Badia (1ª i 4ª)]
- Vegeu l’escombra de bruixa al pi blanc.
- Vegeu l’article El pi blanc del Balcells, de Jordi Badia.
- Vegeu l’article Quatre pins, de Jordi Badia.