El piracant de fulla estreta (Pyracantha angustifolia és un arbust perennifoli de la família rosàcies, originaria d’Àsia de l’est, utilitzat en jardineria sobretot per fer tanques i subespontani o naturalitzat a alguns indrets de la comarca de Bages.
El piracant de fulla estreta forma una massa de compacta de branques intricades, espinoses i molt fulloses que, si no es retalla, assoleix al voltant de 3 metres d’alçada. Les fulles són enteres, amb pecíol molt curt i limbe el·líptic, d’un màxim de 6×1 cm, amb la punta roma, el nervi central enfonsat a l’anvers i sobresortit al revers, els nervis secundaris corbats cap endavant, i discolor: verd a l’anvers i blanquinós al revers per un revestiment dens de pèls. Aquesta pilositat blanca del revers de les fulles s’estén també pels branquillons i espines joves, els calzes de les flors i arriba, tot i que no tan densa, fins als fruits. Els branquillons i ramificacions secundàries acaben convertits en espines d’uns 2 cm.
El piracant de fulla estreta floreix a l’estiu en corimbes densos de flors de simetria radiada típiques de la família rosàcies, de 5-8 mm de diàmetre, formades per 5 pètals ben blancs. A la tardor apareixen els fruits, uns poms lleugerament aixafats de 6-8 mm de diàmetre equatorial i color taronja o vermell ataronjat. A l’extrem distal dels poms queden els 5 sèpals. Els fruits romanen a l’arbust fins ben entrat l’hivern. Aquests fruits són lleugerament tòxics pels humans degut al seu contingut en compostos derivats de cianur, però no pels ocells frugívors.
Altres espècies de Pyracantha i del gènere germà Cotoneaster s’utilitzen també en jardineria, les més habituals de les quals són P.coccinea, P.fortuneana (= P.crenatoserrata), P.angustifolia, C.pannosus, C.franchetii, C.integerrimus, C.horizontalis i C.coriaceus, totes elles susceptibles en major o menor grau de naturalització a la Catalunya Central. Aquesta llista no s’ha de prendre com exhaustiva, ambdós gèneres són molt més extensos i existeixen varietats originades per selecció artificial que augmenten la complexitat sistemàtica.
[fotos Jordi Badia]