Pollancre

Populus nigra

El pollancre (Populus nigra) és un arbre caducifoli de la família de les salicàcies que pot arribar als 30 m d’alçada i excepcionalment els pot superar. En català és conegut amb molts noms, cosa que lliga amb el fet que se’l pot trobar fàcilment a gairebé tot el domini lingüístic. Francesc Masclans, a la seva obra Els noms de les plantes dels Països Catalans (Montblanc-Martín, Editorial Geogràfica, Granollers 1981) en recull 17 per referir-se en general a Populus nigra i uns quants més per anomenar específicament varietats concretes. Segons aquest autor, del pollancre, en català, també se’n diu o se n’ha dit: arbre poll, poll, poll negre, poll bordissot, polla borda, pollanc, pollanca, xop, clop, clum, copla, cople, glop, om de riu, mudella i almudella.

Capçada. És ovoide, força ampla i irregular, i de densitat mitjana [fotos 1ª i 2ª], però, en el cas de la varietat ‘Italica’, és fusiforme [foto 3ª].

Tronc i brancatge. El tronc inicialment sol ser recte, però amb el temps adopta formes més o menys sinuoses. Acostuma a estar ramificat des de la part baixa. Les ramificacions principals són obertes i robustes. Els branquillons són flexibles, poc angulosos, brillants i de color marró groguenc que passa a gris verdós. L’escorça és grisenca i llisa quan és jove, però aviat s’esquerda en sentit longitudinal i es torna bruna i arrugada [foto 7ª]. Els borrons són estretament cònics, aguts, enganxosos i de color marró vermellós [fotos 4ª i 5ª].

Fulles. Són caduques i simples, no presenten pèls i estan en disposició esparsa. El limbe és verd per les dues cares, romboïdal o gairebé triangular, més o menys acuminat, i fa 5-8 cm de llarg i una mica menys d’ample. Té el marge translúcid i regularment serrat amb dents poc marcades que tenen una glàndula a l’àpex. El pecíol fa 2-6 cm de llarg, està lateralment comprimit i té una mica de borrissol quan és jove [foto 6ª]. Les fulles es tornen de color groc intens a la tardor [foto 2ª].

Flors. El pollancre és una espècie dioica, amb peus masculins i peus femenins. Les flors, que no tenen pètals ni sèpals, es disposen en inflorescències laterals penjants de tipus ament. Els aments masculins són cilíndrics, força densos, vermellosos i de 4-9 cm de longitud [foto 5ª]. Les flors masculines tenen 6-25 estams d’anteres vermelles o negroses. Els aments femenins són verdosos i fan 7-15 cm de llarg [foto 4ª]. Les flors femenines tenen un sol pistil amb dos estigmes adossats a l’ovari. La floració té lloc de febrer a març, abans de la brotada de les fulles. La pol·linització és realitza mitjançant el vent.

Fruits. Són càpsules ovoides de color verd que s’obren en 2 valves i estan agrupades formant raïms. D’abril a maig, quan maduren, alliberen unes llavors minúscules (d’uns 2 mm sense comptar els pèls) que presenten llargs pèls cotonosos. Les masses cotonoses de llavors, que lògicament tan sols són produïdes pels exemplars femenins, poden ser transportades molt lluny pel vent [fotos 7ª i 8ª].

Requeriments físics i químics. Necessita sòls humits i poc compactes, i, si és plantat en sòls massa secs, es pot mantenir viu, però creix poc. Viu perfectament en terrenys periòdicament inundats. Tolera malament l’ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci.

Propagació. Té lloc, de forma natural, per llavors i per rebrots d’arrel. Ocasionalment també es pot donar a partir de fragments de tija o d’arrel arrossegats per l’aigua. Artificialment, la propagació es fa a partir d’esqueixos o estaques. El pollancre, com totes les salicàcies, és molt fàcil de propagar d’aquesta manera, cosa que es pot interpretar com una adaptació al seu hàbitat, on són freqüents les riuades que el poden arrencar i trencar. [vegeu el plançó a la foto 10ª].

Creixement. Ràpid. No acostuma a viure més de 100 anys.

Usos. La seva fusta és de color groc blanquinós, elàstica, molt tova i molt poc densa. S’utilitza per fer caixes d’embalar, llana d’embalar, llumins, escuradents i pasta de paper. N’existeixen diverses varietats cultivades, entre les quals la més coneguda és la ‘Italica’ (també anomenada Populus pyramidalis o Populus nigra var.pyramidalis), coneguda popularment com a pollancre gavatx [foto 3ª]. Es tracta d’un peu (clon) masculí amb branques erectes i acostades al tronc que formen una capçada fusiforme. Com tots els cultivars, és propagat per esqueixos o estaques. Probablement es va originar a l’oest d’Àsia. El pollancre gavatx és molt plantat de forma arrenglerada al llarg de carrers i marges de rius.

Distribució geogràfica. Com que ha estat una espècie cultivada des de l’antiguitat, es fa molt difícil de precisar-ne amb certesa l’àrea d’origen primitiva. Actualment creix espontàniament a la major part d’Europa, al nord d’Àfrica i al sud-oest d’Àsia. Viu als boscos de ribera i llocs humits, i, fora de les zones més seques, a les terres remogudes dels terraplens. Al Bages és freqüent i abunda als terraplens de l’autopista que va de Manresa a Terrassa. Al domini del bosc de ribera el pollancre conviu sovint amb el pollancre del Canadà (Populus x canadensis), un grup d’híbrids obtinguts a partir del pollancre europeu i un pollancre americà, la carolina (Populus deltoides). El pollancre del Canadà és de fulla més grossa que l’europeu, té un creixement molt ràpid i es planta en fileres per tal d’aprofitar-ne la fusta.

[fotos Florenci Vallès]