El pugó del roser (Macrosiphon rosae [= Aphis rosae]) té una increïble afinitat pels rosers cultivats, sobre les tiges, les poncelles i les fulles tendres dels quals sol proliferar en colònies atapeïdes, malgrat no ser-ne exclusiu.
Els adults tenen el cos d’uns 3 mm de longitud, inflat, amb individus de color verd i d’altres castany vermellós, antenes llargues i fines i potes igualment llargues i fines de color negre amb trams clars. Hi ha individus alats, amb les ales translúcides tirades molt enrere, que propaguen la infestació. El pugó del roser té a l’abdomen dos sifons dorsals negres, llargs i inclinats en paral·lel enrere, autèntics canons que disparen líquid irritant contra el possible depredador incaut. A aquests sifons fa referència el nom de gènere Macrosiphon. A la punta de l’abdomen hi ha un apèndix caudal. Es multiplica ràpidament per partenogènesi.
Les larves són una versió a escala menor dels adults, amb el cos més aplanat i arrodonit, sense ales i amb les potes curtes.
El pugó del roser és un maldecap persistent als jardins i als vivers de rosers. Pica a la planta i xucla la saba. Seguint als rosers cultivats, el pugó dels roser ha aconseguit una distribució i presència molt estesa. A banda de les marietes i les crisopes que s’alimenten d’aquest pugó, només alguns insecticides del grup dels piretroides que sintetitzen plantes de la família compostes aconsegueixen eliminar-lo.
El pugó del roser també ataca als rosers silvestres o gavarres, a d’altres rosàcies i a moltes plantes més, però segurament no amb tanta insídia com als rosers cultivats.
[fotos Jordi Badia]