La ruca o rúcula (Eruca vesicaria) és una herba anual de la família crucíferes que creix espontàniament en costers àrids, sembrats i vores de camins, i que es conrea en horts, en varietats seleccionades, per menjar fresques les seves fulles de gust picant.
La ruca assoleix prop de mig metre d’alçada i completa el seu cicle vital entre primavera i estiu. Té fulles grans i pinnatipartides a la roseta basal, i fulles progressivament menors, amb entrants que no arriben al nervi central, a les tiges. Tota la planta té pèls híspids o vesiculosos, en especial als brots, als calzes i als fruits. Les flors (foto 2ª) consten d’un peduncle d’uns pocs mil·límetres, 4 sèpals estrets, disposats en palissada, cucul·lats -és a dir formant una bossa a la base- i que cauen aviat a la fructificació, 4 pètals també estrets, espatulats, d’uns 2 cm de longitud, de color blanc esgrogueït amb les venes ressaltades de violeta i disposats en creu, i, al centre de la flor, els 6 estams d’anteres grogues allargades i el pistil. El fruit (foto 3ª) és una síliqua que es manté dreta, de forma afuada d’uns 20-30 mm de longitud per 3-6 mm d’amplada, acabada en una llengüeta plana i punxeguda com una punta de llança que ocupa un terç de la longitud total de la síliqua. A l’interior de la síliqua hi ha 2 rengleres de petites llavors esfèriques.
La ruca és una planta apreciada pel seu contingut alt en vitamina C, i pel seu gust particular, entre picant i amarg, semblant al de la mostassa (Sinapsis alba). Se n’aprofiten les fulles tendres que es mengen barrejades en amanida o bé donen un toc de sabor als plats de la cuina moderna, i les llavors que cal recollir quan la síliqua és encara verda, abans no s’obri. L’ús de la ruca a la cuina catalana és recent, importat d’Itàlia i França.
La ruca no és a la Flora del Bages de Pius Font i Quer, publicada l’any 1914; però a les darreres dècades la ruca s’ha començat a veure a la Catalunya Central. Amb les prevencions de les variabilitats temporal i geogràfica de les poblacions de les plantes anuals i encara més d’aquelles cultivades, tot apunta que la ruca s’ha expandit espontàniament des de les terres de ponent cap a la Catalunya Central en un procés que sembla respondre a un increment de l’aridesa.
[fotos Jaume Illa (1ª i 2ª) i Jordi Badia (3ª)]