El salsufragi o silene pedrera (Silene saxifraga) és una herba de la família cariofil·làcies, parenta dels colitxos (Silene vulgaris) i del melandri blanc (S.latifolia) però que, a diferència d’aquestes congèneres, viu exclusivament arrelada a les esquerdes de roques de composició calcària. Fa mates denses, atapeïdes de fulles linears d’uns 2 cm de longitud, agudes i oposades per parells. Tota la part alta de les tiges és enganxosa, incloent les fulles, els peduncles i els calzes florals. A la primavera, al capdamunt de cadascuna de les tiges noves apareixen d’una a tres flors, amb el calze llarg i 5 pètals bilobats de color blanc verdós que s’obren al capvespre i es tanquen l’endemà a ple sol, enrotllant-se cap a l’interior. El fruit serà una càpsula ovoide, alçada per un peduncle.
El nom popular salsufragi és una derivació del nom culte saxífraga que, en la seva etimologia grega, significa “trenca-roques”. Certament, el creixement de les arrels del salsufragi en alguna mesura contribuirà a aprofundir i eixamplar les esquerdes de les roques. Aquest fet va portar antigament, sota els auspicis de la teoria del signe, a la creença que el salsufragi esmicolava també les pedres del ronyó o de la bufeta urinària i en facilitava l’eliminació. Encara el salsufragi és ben popular entre els herbolaris catalans!
Cal notar que el mot saxífraga s’ha aplicat tant com a nom popular o com nom científic a moltes plantes rupícoles ben diferents; amb propietat a totes les que pertanyen efectivament al gènere Saxifraga, però també a la matafaluga de prat (Pimpinella saxifraga), una umbel·lífera, i al salsufragi o silene pedrera (Silene saxifraga), una cariofil·làcia.
A la comarca de Bages, el salsufragi el coneixem de les parts altes de Montserrat, malgrat que també ha estat citat al PN de Sant Llorenç del Munt i l’Obac on ha de ser molt escàs. Una bonica mostra en són les mates que creixen just al cim de Sant Jeroni, al costat de fora de la barana que protegeix als excursionistes de l’estimball. El salsufragi també es troba a les serres prepirinenques del Berguedà i del Solsonès.
[fotos Jordi Badia]
Vegeu l’article Teoria del signe, de Jordi Badia.