El porc senglar (Sus scrofa) pertany a una espècie que trobem per bona part d’Euràsia i una petita part del nord d’Àfrica. Dins d’aquesta àrea de distribució tan extensa, hi trobem diversos grups (subespècies) segons els seus trets morfològics. La subespècie que trobem a Catalunya és Sus scrofa scrofa i s’estén per Europa, nord d’Àfrica i Àsia occidental i central. Ha estat introduït, generalment per caçar, a gran part del continent americà, Austràlia, Nova Zelanda i algunes illes del Pacífic, creant importants desequilibris als ecosistemes. La subespècie a partir de la qual deriva el porc domèstic (Sus scrofa vittattus), es troba en estat salvatge a l’Àsia oriental. Així doncs, el senglar es pot hibridar amb el porc de granja, doncs són subespècies de la mateixa espècie.
El senglar es diferencia del porc de granja (vegeu figures 1 i 2) per tenir el pelatge fosc, el cos més curt, una cua recta, no ser tan panxut, tenir les cames i el musell més llargs, orelles curtes i aixecades i per tenir la cadera més baixa amb la part superior de les potes del darrera més curta.
A més dels caràcters anatòmics visibles, aquestes 2 subespècies difereixen en el nombre de cromosomes per cèl·lula. La hibridació de les dues subespècies, a més de donar descendents d’aspecte barrejat, té una conseqüència important en la capacitat de procreació, doncs els porcs domèstics han estat seleccionats per tenir gran nombre de cries durant tot l’any.
El senglar és un animal feréstec, compacte, cuirassat i amb uns potents ullals. Aquest animal d’estructura robusta té un cap i coll molt voluminosos, concentrant el seu pes al terç anterior (figura 1). El coll és rígid, poc articulat, forçant a l’animal a girar el cos si vol mirar cap a un altre costat. Les potes relativament curtes li donen estabilitat i facilitat per desplaçar-se entre la malesa. Vist pel davant (figura 3) té un aspecte comprimit. Això, juntament amb el seu musell cònic i allargassat (figura 6), li permet desplaçar-se fàcilment en la vegetació més espessa.
Tots els caràcters esmentats confereixen una gran resistència al senglar, que pot córrer molts quilòmetres sense parar si és perseguit. A més, és un nedador excel·lent. En els senglars persisteixen caràcters evolutius relativament primitius -els súids han variat poc des de l’Oligocè-, fet que es veu afavorit per la seva estratègia ecològica fonamentada en la poca especialització d’hàbitat, de dieta, etc.
A Catalunya els senglars mascles no solen passar dels 100 Kg, tot i que excepcionalment poden arribar als 150 Kg. En latituds més altes, poden arribar a pesar el doble (fenomen que es coneix com a regla de Bergmann i que sovint es deu a la disponibilitat de recursos). La seva longitud màxima sol ser d’un metre i mig. La diferenciació de sexes no resulta senzilla, sobretot en exemplars joves. En general, els mascles adults són més grossos i corpulents i tenen els ullals clarament visibles a partir del segon any de vida. Els ullals inferiors, que rarament superaran els 5 cm de longitud, tenen un creixement longitudinal i corbat cap al darrera. Els ullals superiors són més petits, tenen un creixement transversal i estan situats per darrera dels inferiors. Malgrat el dens pelatge d’hivern, en el mascle a vegades s’observen les protuberàncies dels testicles, que són interns i situats al costat de la cua (vegeu figura 4) o el pinzell del penis i, en les femelles, les mames.
Les potes del senglar tenen 4 dits, els dos del mig es recolzen a terra mentre que els altres dos laterals són vestigials, com si fossin esperons. Els vestigials s’utilitzaran i quedaran a les petjades només quan es desplaci per un substrat tou, com fang o neu, i profund.
El musell del senglar acaba en una estructura reforçada que, juntament amb els ullals, li permeten furgar i solcar el sòl (fig. 6) i fins i tot moure rocs sorprenentment grossos. El seu sentit de l’olfacte és fins i tot més desenvolupat que el del gos. Tant per trobar aliment com per detectar predadors, el senglar es refia molt de l’olfacte i ben poc de la vista. Segons d’on bufi el vent, pot percebre olors a molta distància. Sovint fa unes sorolloses inspiracions nasals per percebre millor les olors. Si detecta una olor que l’inquieta, com la humana, fugirà. En l’obtenció de les imatges de senglars en estat salvatge que acompanyen aquest text, realitzades de nit i al nord-oest de la comarca del Bages, la principal dificultat fou aconseguir la proximitat del senglar sense que detectés l’olor humana. L’oïda del senglar també és molt fina, mentre que la visió és limitada i bàsicament útil durant el crepuscle.
El pelatge del porc senglar varia amb l’estació de l’any. A l’hivern, el pelatge té una capa inferior de borra, és molt dens, llarg i de color marró negrós (figures 1, 4, 9 i 10). A l’estiu el pelatge no té borra, és més esclarissat curt i grisós, donant a l’animal un aspecte rapat i més esvelt (figures 3, 5 i 6). Al néixer, els garrins tenen un color marró clar amb onze ratlles longitudinals de marró fosc (figura 7). Aquest pelatge va desapareixent cap als 6 mesos de vida, per anar esdevenint d’un color fosc vermellós que dura dels 6 als 10 mesos, quan l’animal pesarà uns 30 Kg (figura 8). A partir dels 10 mesos els senglars ja tenen el pelatge fosc dels adults (figures 1, 3, 4, 5 i 6)
Tot i ser un animal omnívor, la dieta del senglar és sobretot vegetariana. És un gran consumidor de glans, fages, castanyes, baies, arrels, bulbs, fruita, patates, cereals cultivats com blat i blat de moro, etc. Però també li agtrada la carn i aprofita petits vertebrats com amfibis, rosegadors (ratolins, talpons, talps…), conills acabats de néixer, invertebrats (cucs, insectes, bivalves, cargols.), ous d’ocells que fan el niu a terra (gallinàcies, ocells que nidifiquen en platges i aiguamolls etc.), carronya, etc. Al llarg de l’any la proporció entre aquests aliments és desigual, però en anys on els fruits del bosc són escassos, degut, per exemple, a secades, el senglar fa més destrosses als conreus. Un element fonamental a la dieta del senglar és l’aigua, perquè gran part de l’aliment que ingereix és sec, com el cas de les glans.
Els senglars solen agrupar-se en ramats formats per una o més femelles i la seva descendència. En la seva descendència s’hi poden arribar a barrejar fins a tres generacions: els garrins, els joves de pelatge vermellós i subadults joves. Cada ramat fàcilment pot arribar a tenir més de 20 porcs. Tot ramat pot tenir més d’una femella adulta, però n’hi ha una que el lidera. Les femelles adultes només abandonaran el ramat uns pocs dies per parir. Els mascles adults, que són polígams, es mantenen bastant al marge del ramat i s’hi ajunten, sobretot, per fecundar les femelles. Als ramats no hi ha mascles batuts, doncs són foragitats pel mascle adult i per les altres femelles, que no els volen al ramat. Això evita la consanguinitat dins del ramat.
Malgrat que les imatges que acostumem a veure de senglars són preses de dia, ja que fotografiar-los en la foscor és difícil i laboriós, aquests animals son bàsicament nocturns i crepusculars, tot i que en zones on no són caçats també poden ser diürns. A canvi de no deixar-se veure fàcilment, el senglar, al ser un animal gros, deixa constància fefaent de la seva activitat. El territori d’un senglar està resseguit per corriols que connecten les diferents àrees on desenvolupa les seves activitats vitals: dormir, menjar, banyar-se, refugiar-se, etc.
Els seus rastres més freqüents són, d’una banda, les petjades fondes de dos dits oberts gravades al fang dels bassals dels camins i de les vores de les basses i, de l’altra, les furgades amb el morro, sovint en àrees prou extenses, per desenterrar arrels, bulbs, cucs o bolets comestibles. Els solcs que deixa el senglar són linials si el sòl és tou, i superficials i irregulars si és més dur.
Els banys de fang és una activitat important pel senglar, sobretot a l’estiu, que li permet alliberar-se de paràsits i combatre la calor.
Després del bany de fang, el senglar es gratarà en una superfície rugosa, generalment un tronc de pi. Aquesta activitat acaba desgastant l’arbre, que queda sense escorça i amb el terra del volt de la base compactat. Alguns pèls negres i gruixuts adherits amb fang al tronc proven que és el senglar el culpable del perjudici a l’arbre.
El senglar desenterra arrels dels pins i rosega l’escorça. El fet succeeix principalment a començaments de primavera, que deu coincidir amb el temps quan l’escorça de l’arrel és més tendra. El perjudici al pi és greu.
La mortalitat del senglar per causes naturals és important els 2 primers anys de vida. Malgrat això, quan és més gran, el senglar, mercès a la seva gran resistència i versatilitat, és un animal amb poques causes naturals de mort. Amb els seus depredadors pràcticament extingits a Catalunya, l’únic depredador que s’enfronta a un senglar adult és l’home. Rarament trobarem senglars de 6 o més anys, la gran majoria no passa dels 2 anys per efecte de la cacera. En absència de cacera poden arribar a viure fins i tot més de 20 anys. Actualment la cacera té l’efecte beneficiós en controlar el nombre de senglars, quan aquests han de conviure amb el pagès, doncs poden malmetre de manera considerable algunes collites.
A molts llocs, com a Catalunya, el senglar es caça per batuda. Un grup de caçadors, habitualment amb gossos, bat la zona per on anteriorment s’ha vist el senglar o se n’han detectat els seus rastres (petjades recents, etc.). Aquests espanten el senglar que fuig, sovint seguint els camins per on es mou habitualment. Els altres caçadors estan distribuïts en passos estratègics on els sigui fàcil disparar els senglars quan fugen. El senglar també es pot caçar a l’aguait, esperant-lo als llocs que freqüenta. La seva cacera sol anar des de mitjans d’octubre fins a mitjans de febrer, just abans que les truges comencin a parir.
El zel de les truges, que ja són fèrtils als 8 mesos de vida, es produeix a la tardor i l’hivern, generalment de mitjans d’octubre a mitjans de febrer, depenent de les zones. Durant el període de zel, els mascles competiran per les femelles amb baralles entre ells i deixant marques olfactives i visuals per mostrar la seva força. A vegades, sobretot si aliments com les glans són abundants, algunes truges poden tenir dos períodes de zel: un d’avançat a la tardor (setembre i octubre) i un altre a la primavera (maig). La gestació dura 4 mesos i, en néixer, els garrins pesen menys d’1 Kg. Per terme mig, de cada part neixen entre 5 i 6 garrins. La truja té 5 parells de mames. Quan els garrins neixen ja són plenament actius, però s’estaran entorn d’una setmana en un jaç amb la seva mare i després s’incorporaran al grup. L’alletament dura 3 o 4 mesos, però als 20 dies d’haver nascut, els garrins comencen a menjar també vegetals. Una truja no dubtarà a atacar qualsevol animal, inclòs l’home, que pugui fer mal als garrins. Aquesta, juntament amb animals perseguits, acorralats o malferits, són les situacions en les quals el senglar pot ser perillós per l’home. En qualsevol altra circumstància serà sempre un animal molt espantadís i discret.
Tot i que el senglar pugui esdevenir un problema per a l’home (collites malmeses, accidents de trànsit etc.), aquest animal ens genera una gran admiració. A banda de ser un animal sorprenent, és l’únic dels grans mamífers comú als nostres boscos.
[Fotografies d’Oriol Oms, excepte Jordi Badia (19 a 23) i Florenci Vallès (24)]
- Vegeu l’article La paradoxa espanyola, de Jordi Badia.