Timó

Thymus vulgaris

El timó o farigola (Thymus vulgaris) és la més popular entre les mates a Catalunya, gràcies a la seva extensa distribució i abundància, i a les seves virtuts medicinals i aromàtiques com d’altres plantes de la família Labiades. Poc exigent, creix en tota mena de terrenys assolellats, des de ran de mar fins a les timonedes de les planes eixutes de Lleida i als roquissars muntanyencs, amb preferència pels terrenys calcaris.

Tot i que no cal presentació del timó a Catalunya, convé fixar-nos en la seva morfologia, si més no per apreciar les diferències amb els seus congèneres com el serpoll (Thymus serpyllum ssp.chamaedrys), més muntanyenc i que té localitats ben properes al Moianès, i el timó gràcil (Thymus zygis) que creix a les planes més interiors de la depressió de l’Ebre.

El timó és una mata de fins a 30 cm d’alçada, amb una base llenyosa dura, escorça gris i ramificació tortuosa. Les fulles són petites, perennes, quasi sèssils pel seu pecíol curtíssim i amb limbe gruixut, entre lineal i lleugerament ovat, d’uns 5 mm de longitud per 1 mm d’amplada, amb els marges revoluts. L’anvers de les fulles és glabre, té el nervi central enfonsat i el seu color verd pren matís grisenc quan la fulla envelleix o s’asseca, mentre que el revers, que queda quasi completament cobert pels marges cargolats, és blanquinós per l’abundància de pèls curts. Les fulles es disposen oposades sobre les tiges cilíndriques que, quan són joves i tendres, tenen un color granat que perden a mesura que envelleixen i es lignifiquen, a la vegada que els surten alguns pèls curts. Sovint la disposició aparent de les fulles és en verticils si a l’axil·la hi ha també una de les nombroses ramificacions.
Les flors s’agrupen a la part alta de la tija en glomèruls que corresponen a verticil·lastres molt junts. Cada verticil·lastre té un parell de bràctees semblants a fulles. Els peduncles florals són curts i simples. Cada flor consta d’un calze en forma de copa acabada en 5 dents desiguals, 3 dents superiors petites i 2 inferiors estretes i llargues, més una corol·la en forma de tub que s’obre en dos llavis, el superior estret i acabat en dos petits lòbuls i l’inferior més gran i acabat en tres lòbuls arrodonits. Del tub del a corol·la sobresurten 4 estams, 2 llargs i 2 curts, i un estil amb l’estigma bifurcat, tot i que en algunes flors esdevingudes funcionalment unisexuals poden faltar els estams o bé l’estil. El calze barreja els colors verd i granat o vinós, mentre que la corol·la, els estams i l’estil són rosats o violacis, un color que resulta de molts matisos que van del blanc al granat intens. Excepcionalment apareixen individus de flors albines, com el que mostra la foto 4ª.

La floració és a la primavera, començant lògicament per les terres més baixes al mes de març. La floració avança com una onada des del litoral fins al Pirineu. A cada lloc, la floració dura unes quantes setmanes.

Si es freguen les fulles, se’n desprèn l’essència de timó que té en el timol, un alcohol terpènic, el seu component més característic. L’aigua de timó s’utilitza sobretot com a desinfectant per tractar afeccions a la boca o prop dels ulls, i també per fer infusions o bé per aromatitzar plats. Un plat tradicional, ja quasi oblidat, són les sopes de pa aromatitzades amb una branqueta de timó, que en temps magres servien per aprofitar el pa sec o per alimentar aquells que havien perdut les dents. L’essència de timó és molt emprada en perfumeria.

El nom popular farigola s’utilitza a la ciutat de Barcelona i a les comarques gironines, mentre que a la comarca de Bages, a la muntanya i a la part occidental de Catalunya el nom més popular és timó.

Les imatges 1ª i 2ª mostren el timó florit a la primavera, la 3ª el seu aspecte trist a l’hivern i la de 4ª un exemplar albí.

[fotos Florenci Vallès (1ª i 3ª) i Jordi Badia (2ªi 4ª)]