L’ull de perdiu (Adonis annua) és una herba anual de la família ranunculàcies, pròpia dels sembrats i marges, on destaca pel vermell intens de les seves flors que competeix amb el de les roselles o pipiripips (Papaver rhoeas, P.hybridum). Les fulles són 2 o 3 vegades dividides fins que queden segments laciniats. Les flors són radiades, d’uns 2-3 cm de diàmetre i amb un nombre indeterminat de peces per verticil. Sèpals i pètals, ambdós mostren color vermell escarlata, lluent a la cara interior; els sèpals però són menors, més foscos i amb una curta pilositat esparsa a la cara exterior. A l’interior es troben nombrosos estams i els carpels que formen una pinya al centre. La fructificació tindrà en conjunt forma cilíndrica o globosa, constituïda per fruits secs del tipus núcula o aqueni. La forma de les núcules permet diferenciar A.annua d’altres espècies del mateix gènere. Les núcules d’ A.annua mesuren 3-4 mm i acaben en un bec ni cargolat, ni precedit de cap concavitat (foto 4ª).
L’ull de perdiu és una planta més aviat rara i localitzada a la comarca de Bages, que pel seu color vermell escarlata no pot passar desapercebuda. Probablement havia estat més comuna unes dècades enrere, abans de la intensificació de l’agricultura cerealista. Com la majoria de ranunculàcies, l’ull de perdiu és una planta tòxica que el ramat no pot menjar.
[fotos Jordi Badia]